Com deia el psicoanalista d' Emmanuel Carrère quan l'escriptor es trobava en un abisme d'infertilitat literària, desànim i malvolença, «el suïcidi té mala premsa però, de vegades, és una sortida». Individual. El suïcidi col·lectiu, en canvi, tot i que allibera alguns solars, és sempre una estupidesa política i moral: pateixen més els innocents que els culpables. Un altre dia parlaré d'Europa, ara centrem-nos en Espanya, on, per imperatiu de la dreta catalana i espanyola, estem vivint diverses temporades de plet legitimista i patriota, amb tots els riscos inherents a les essències. Em cago en el Cid Campeador, la mòmia de Viriat, el punyalet de Pere i el prepuci de Guifré el Pilós. I en el fossar de les Moreres i el Valle de los Caídos.
Si haguéssim d'expressar la situació en termes futbolístics, diríem que el partit va empatat a tres gols. I empantanegat. Tres eren tres (i cap era bona): d'una part i altra. Vox, el PP i Ciutadans; Esquerra, PDeCAT i el kumbaià de la CUP. ERC era independentista de molt abans, però va ser el PDeCAT d' Artur Mas, és a dir els neocon catalans, els que es van llançar a la piscina buida de la desconnexió i la República somiatruites. Pel que fa a la dreta espanyola, què puc afegir de tanta dama ofesa? Cap mou fitxa per por que el competidor el sobrepassi com a gestor de greuges. A Carolina Punset la van expulsar els naranjitos per parlar amb Carles Puigdemont.
Hem aconseguit un país amb altes cotes de llibertat i benestar tot i la crisi. Tenim en matèria sexual, familiar i de costums una postura tan liberal que si jo fos capellà, canviaria d'ofici. Tenim el millor paisatge i biodiversitat d'Europa. Com que vam patir la més llarga dictadura del segle XX coneixem el plaer incomparable de l'autonomia individual i sabem que cal respectar la Constitució però, molt més, anar definint un terreny de convergència en el qual els enemics de l'acord -que només pot ser producte de cessions mútues- quedin aïllats com a subjectes tòxics. Sí, cal seguir parlant.
