Vaig participar durant diversos anys en els dinars tertúlia sobre art i literatura que organitzava i presidia el doctor Peius Pascual, insigne metge, poeta i pintor de Llagostera. En un d'aquests àpats, la casualitat em portà a seure al costat d'en Ramon Roca, popular gironista, emprenedor i exconfiter del qual sí que sabíem, de manera certament incompleta, la seva afició pel cinema, la literatura i la història. En aquella època s'acabava de jubilar i dedicava el temps lliure a la pintura, una dèria que fins i tot el va dur a llogar un taller, que ens convidà a visitar.
Després d'una llarga temporada sense veure'ns, no fa gaire ens retrobàrem a la Gran Via, molt a prop de casa seva. Ens explica quan va arribar el dia que la mà ja no el creia perquè volia anar sola. Va dir prou i s'acabà el pintar. Comenta que darrerament s'ha lliurat a l'escriptura. Res, relats curts, ens confessa, sense voler donar gaire importància a aquesta nova activitat.
Com que sap que soc un lector empedreït, em fa a mans algun dels seus escrits i d'una forma discontínua, amb molta prudència, em passa contes que després de llegir-los amb fruïció els hi torno tot fent un cafè al König de Calderers, al costat del meu estudi. En veure l'interès que mostrem per la seva obra i que li fem crítiques positives al temps que constructives, de mica en mica s'ha deixat anar fins a mostrar-nos gran part del seu corpus literari.
I aquí és on comença a aflorar la sorpresa d'una desconeguda segona identitat. En Ramon Roca, com a empresari durant quaranta anys, és un pragmàtic que sempre pensa en clau d'èxit/producte. A qualsevol tasca que emprengui hi aplica el rigor personal tant per optimitzar-la com per responsabilitzar-se dels contratemps. Això li ha servit per acceptar el repte suggerit per una editorial de passar al castellà els relats escrits originalment en català. Manifesta que aquesta transcripció, en aparença fàcil, no és cap broma. Que són dues llengües en què des de les paraules fins a la sintaxi tot «respira» diferent.
El caràcter innovador i agosarat d'en Ramon Roca queda evidenciat en els seus contes. La major part d'ells transcorre en una Girona, a voltes intemporal, que ell en la ficció anomena Petramalva. Salvant les distàncies, en l'univers literari de l'autor, Petramalva vindria a ser el Macondo de García Márquez o el Yoknapatawpha County, comtat fictici al nord-est del Mississipí, on l'inoblidable William Faulkner situa l'acció de les seves novel·les. Seguint aquesta idea, la resta de ciutats i pobles que surten en les diverses narracions venen tots amb els noms canviats. Llegint els relats i mirant la seva biblioteca, de seguida es veu que en Ramon coneix els grans escriptors, clàssics i moderns. Confessa tenir especial devoció per John Steinbeck, Annie Proulx, J. L. Borges, Isabel Allende, el primer Auster i per les subordinades de Kafka amb pedestal a part. També s'endevina haver sabut sintetitzar la quantitat de vivències acumulades a més del contacte amb múltiples persones de totes les classes socials.
En el moment de publicar aquest article porta escrits disset contes (contínuament repassats i polits), tots ells llegits per un servidor. Els que més m'han impressionat són: Un ensayo de Woyzeck, Elegía por una dama bajo el Réquiem de Mozart i El enigma de Oliverius. Entre els que tenen temàtica gironina destaquen Subtérraneo i Exequias en primera fila. Ara bé, en tots ells s'exposa, dintre d'arguments molt imaginatius i sorprenents, una peculiar descripció, per via indirecta, dels personatges. En concret, segons el meu punt de vista, els retrats de les protagonistes femenines són magnífics.
En copsar l'entusiasme i l'avidesa amb la qual ens hem cruspit els relats, finalment ha accedit a deixar-nos, per llegir amb calma, el guió cinematogràfic intitulat El Ángel. Segona sorpresa. Per a en Ramon Roca, com altres grans gironins de la mateixa generació, com ara en Lluís de l'Arc o en Josep Tarrés, la seva vocació de joventut era ser director de cinema. Només tres o quatre persones de Girona saben que en acabar la «mili» es matriculà a l'Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas de Madrid. Inclús tenia contractada una residència a tocar la Puerta del Sol. Davant la disjuntiva de malalties molt greus a la família, decidí renunciar al somni, anul·lar-ho tot i quedar-se aquí. Amb un gest que ja marca la manera de ser, es va desprendre de cop de tota mena de llibres, revistes, guions, apunts i qualsevol cosa que tingués a veure amb el cinema. En aquells moments, però, ignorava que l'extirpació portava una caducitat de quaranta anys. Presa la determinació, es lliurà de ple al negoci familiar fins, amb el temps, dirigir una de les millors confiteries que durant molts anys va tenir la ciutat. A banda de la dedicació professional, en Ramon també s'implicà en projectes culturals, socials i econòmics. Fou un dels empresaris gironins que col·laboraren a la refundació del nostre Diari de Girona.
Després de la pinzellada biogràfica, recuperem l'escriptor i parlarem del guió El Ángel, que des dels inicis va ser recolzat pel reconegut director Miguel Picazo ( La tía Tula). Va estar a punt de ser arranjat i dut a la pantalla per una productora (hem vist el contracte i el pressupost de producció), però el virus de la crisi ho va engegar tot en orris. Fent una síntesi de l'argument, i sense revelar massa cosses, podem dir l'Àngel de la Catedral pren naturalesa humana per evitar que la Banca es quedi en propietat el Tapís de la Creació posat, sota secret notarial, com a garantia d'un greu préstec hipotecari. Vençut el termini, la Banca amenaça el Bisbat amb xantatges de tota índole. Sobre aquest fons hi cavalca la història d'amor de l'Àngel/home i la protagonista Maria, narrada amb subtilesa gens carrinclona i molt ben desenvolupada. Hi acompanyen les subtrames de la corrupció creuada entre Banca, autoritats i elements del Bisbat, la confrontació en el si de la Cúria i l'enfrontament del poble liderat pels grafiters i músics de carrer contra la corruptela i a favor de l'Àngel. Alguns diàlegs en què intervenen el bisbe i els canonges o bé l'alcalde i el president de la Banca són antològics. En el guió, Ramon Roca redescobreix i poetitza els indrets, monuments i paisatges clàssics de la Girona eterna, utilitzant un llenguatge visual avantguardista i ultramodern on també el color i la música en són protagonistes. No en va declara singular admiració pel cinema innovador, cadascú en el seu temps, d' Orson Wells, de Robert Bresson, dels germans Coen o de Kar Wai Wong.
Després de diverses estones de profitosa conversa, podem donar testimoni del seu incurable optimisme i de la persistent autoexigència fins complaure la seva particular satisfacció. Espera tenir temps per remodelar el guió o, com ell diu, passar-hi la garlopa i l'esmolador.
Si algun dia El Ángel arriba a la gran pantalla, recomanem que no us la perdeu, igual que si pren el format de llibre, no deixeu d'endinsar-vos dins la màgia d'una Girona de somni. Endavant, Ramon, els relats i el guió són sensacionals!
