Tot i que en els darrers anys s'han fet passos per millorar en la conciliació de la vida personal i laboral, som molts els pares que continuem necessitant el suport de la xarxa que formen la família i alguns amics. Sense ells, els nostres fills tindrien una vida pitjor.
Una de les figures clau en la criança són els avis. El contacte entre generacions és positiu, sobretot des d'un punt de vista emocional. Tenir cura dels nens pot ser una motivació per als que afronten les últimes etapes de la vida, però sempre que això no suposi descuidar les seves necessitats. El que no toca és que això degeneri en una obligació pseudolaboral, amb l'estrès que això pot arribar a comportar per a persones d'edat avançada.
A les portes de moltes escoles, al matí, al migdia i a les tardes, és freqüent veure persones de més de 70 anys desbordades per vailets plens d'energia. Els avis, per no defraudar els seus fills i nets, assumeixen responsabilitats que poden acabar pagant amb la seva salut. És el que molts professionals de la salut ja han batejat com la síndrome de l'avi esclau.
Cal buscar un punt d'equilibri en benefici de les tres generacions, però hauríem de tenir molt clar que la responsabilitat última que aquesta relació funcioni recau en la segona.
