Les peticions de condemna per als responsables del referèndum il·legal de l'1 d'octubre semblen una subhasta: on l'advocat de l'Estat diu dotze anys, arriba el fiscal i en demana 25. Però això li sembla una lleugeresa, a Vox, que reclama 60 o 70 anys de presó, no ho recordo exactament. Aquesta facilitat per a la licitació més que una subhasta de Sotheby's em recorda en Ramonet, el xerraire dels mercats que t'inundava de béns per vint duros.
Vegem. Si convocar i celebrar el segon referèndum il·legal és tan greu, no sé què fan al carrer tots els que van organitzar el primer, en concret Artur Mas, i no ho dic per donar idees als que ja estan pensant en el garrot vil.
En qualsevol sistema legal hi ha coses molt fàcils, com condemnar el robatori (que no organitzi un banc) o l'homicidi (que no se substanciï en la persona d'un enemic, en aquest cas computa com a mèrit). A partir d'aquí tot són complicacions. Insisteixo, quina és la sanció penal que s'ajusta a la bestiesa de creure que un pot decidir pel seu compte la pertinença a un estat o crear-ne un altre de nou sense tenir la paella pel mànec? No ho sé, mai he volgut ser jurista, d'entre les moltes coses que he desitjat.
Malgrat la meva ignorància, crec que la Constitució no permet celebrar un referèndum d'independència a Catalunya o a Fresnedilla de la Sierra, un referèndum que ja té Nova Caledònia, la pàtria dels canacs, allà al Pacífic francès, tan jacobins com són. Però no els catalans o catalufos, seran una altra tribu.
La principal tasca d'un polític no és vetllar per la Constitució, això es dona per descomptat, sinó trobar remei als mals i no empitjorar-los: els edificis més resistents als terratrèmols no són els més robustos, sinó els més flexibles. Enuncio aquesta mostra de saviesa, probablement xinesa, però crec que hauria de dir alguna cosa més: des de la monarquia de dret diví fins a la Constitució del 1978, la nostra dreta sempre s'ha mogut en el circuit tancat de l'immobilisme, invoqui la gràcia de Déu o la sobirania nacional, tant se val.
