07 de novembre de 2018
07.11.2018
Diari de Girona

Refundació

07.11.2018 | 00:22
Refundació

La barbaritat s'ha consumat. La dreta de l'Estat s'ha entestat a fer independent Catalunya i amb perseverança i constància ho aconseguirà. En això, els seus representants judicials cooperen amb els polítics colze a colze. Durant molt temps, la seva inoperància, que amaga la incapacitat de comprendre la lògica democràtica, va cometre la injustícia política de no atendre unes reclamacions que qualsevol que conegués la vèrtebra profunda de la història catalana hauria considerat inevitables. L'1 d'octubre de fa un any aquesta mateixa dreta política va demostrar no tenir a la seva disposició res més que les forces d'ordre públic per enfrontar-se a un problema històric. Així va afegir a la injustícia política l'ofensa d'una violència estatal estèril. Ara, les mateixes forces instal·lades a la judicatura i al Ministeri Fiscal cometen a més una injustícia penal, que obligarà a considerar els fets des del punt de vista proper a la moral. Ara proliferaran les valoracions de les qualificacions fiscals contra els líders catalans com a escarment, mà dura o acarnissament, i s'exalçarà els implicats com a màrtirs.

El que va succeir aquells dies d'octubre de 2017 podria ser descrit com segueix per un observador prou imparcial. Una bona part de la societat catalana vol que se li pregunti amb claredat i amb garanties si desitja seguir vinculada a l'estat espanyol. L'Estat respon que de cap manera. Aquesta mateixa part de la societat catalana, amb els seus líders instal·lats en el poder legislatiu i executiu català, desobeeixen l'Estat i organitzen un referèndum il·legal. Com era de preveure, el guanyen. La conseqüència d'aquest fet és que proclamen simbòlicament la república catalana. Per descomptat que violen la legalitat per fer aquesta proclamació. No obstant això, no retiren la bandera espanyola de les institucions, no legislen res conseqüent amb aquesta proclamació, no produeixen dret nou i obeeixen quan són cridats pels jutges, o quan el seu Govern és dissolt per l'article 155. Totes aquestes actuacions es porten a terme sense que es dispari una arma, sense que hi hagi un ferit, sense que una força pública diferent de l'estatal prengui el carrer.

Fins i tot un cec podria veure que el que es vol aconseguir amb tot això és el següent: mentre no es permeti al poble català parlar d'una altra manera, ells donaran per bo aquest referèndum i aquesta proclamació. Són actes que l'estat espanyol no reconeixerà, però mentrestant són els únics actes que aquesta part de la societat catalana reconeix. L'estratègia és molt clara: en el llarg termini, algun dia, l'Estat haurà d'oferir una solució democràtica al problema català. Per a aquest dia, aquest antecedent es farà valer. Només un altre referèndum semblant podrà derogar aquesta república virtual. Parlem d'una fundació mítica que quedarà aquí, hivernant, com aquells vells drets dinàstics que es mantenien generació rere generació, esperant una oportunitat històrica de realitzar-los o d'obtenir avantatges en una negociació a canvi de renunciar-hi.

La dreta de l'Estat juga també a aquest llarg termini. Espera que algun dia un poder no independentista s'instal·li a la plaça de Sant Jaume i declari nuls i sense valor tots aquells actes simbòlics. Mentrestant, s'espera que a poc a poc es desmoralitzin els que necessiten alguna cosa més que símbols per viure. Però és igual. Els independentistes mantindran l'horitzó de la república catalana i es negaran a considerar com a vinculants les normes estatutàries, perquè aquesta situació ha estat superada des dels dies de l'1-O. El que es va generar aquell dia va ser per a ells un referèndum d'autodeterminació, i no serà possible cap referèndum futur sense que tingui el de l'1 d'octubre com el seu comparatiu. Això bloqueja tota possibilitat de cridar a les urnes el poble català en referèndum sense que en un costat de la papereta no s'expressi de nou alguna cosa semblant a la pregunta de l'1-O. Això és el que s'ha aconseguit fins ara: bloquejar qualsevol referèndum democràtic a Catalunya. Els que mantinguin la flama d'aquells dies tornaran a demanar en aquesta ocasió, sigui quina sigui la pregunta real (un nou Estatut, per exemple), que es torni a expressar el desig de no pertànyer a l'estat espanyol.

Així les coses, la voluntat d'escarmentar els polítics que van desobeir aquell 1-O i els dies successius és completament estèril. Tot el que s'havia de fer ja s'ha fet. Per mantenir l'estratègia que he descrit, aquestes actuacions havien de succeir només una vegada. Quedaran aquí, al cor ferit de milions de catalans definitivament indisposats amb l'Estat. I com més anys estiguin a la presó aquests mateixos polítics, més profunda serà la ferida, més potència mítica adquirirà el seu sacrifici, més alimentarà els símbols ja forjats, més profund serà l'avenc que ens separi d'ells i més dura serà una negociació que, finalment, es posi el que es posi a l'altra banda del platet, en aquest costat haurà de dir: independència.

I mentrestant, els que han generat aquesta bogeria només donen senyals que ens deixen gelats. Doncs si ara es fes una enquesta a ciutadans europeus mitjans, moderats, demòcrates i raonables, sobre si voldrien pertànyer a un Estat en què els seus partits conservadors segueixen defensant que un dictador sigui enterrat en un lloc públic prominent; un Estat en el qual la seva Església no és capaç de dir amb claredat, perquè tothom ho entengui, que no vol que aquest dictador estigui enterrat amb els honors propis dels seus fills més estimats en la seva església catedral; un Estat en el qual es tolera una fundació destinada a enaltir l'obra tirànica d'aquest dictador i que li dona suport amb fons públics; un Estat en el qual la família d'aquest dictador es permet dir que, en exhumar el seu cadàver de la seva tomba faraònica, es fereix la meitat d'Espanya, i que cap polític la desmenteixi; si se'ls preguntés, dic, estic segur que molts ciutadans dirien que potser aquest Estat té un problema en la seva arrel i fundació.

Un problema d'origen al qual no manca rellevància per tractar els problemes del present d'una societat fastiguejada i cansada. Perquè hauria de ser molt persuasiu qui pretengués demostrar que aquest defecte de la fundació no té res a veure amb el que hem conegut aquests dies: que una alta dirigent d'un partit conservador crida a la seva seu un policia en actiu i li extreu informació a canvi de pagaments, encara que aquests no podien ser quantiosos perquè, segons confessen els contractants dels serveis, estan «pelats». Molt persuasiu hauria de ser qui pretengués demostrar que aquestes pràctiques -pagar policies corruptes per desfer-se de proves criminals i per, de passada, investigar enemics polítics- no tenen res a veure amb el franquisme bàsic d'una elit política que demostra no disposar d'un esperit democràtic, ni d'un esperit de servei públic, ni per descomptat d'una mínima dignitat.

I quan això surt a la llum, els joves d'aquest mateix partit, que no tenen perquè convertir-se en còmplices d'aquestes vergonyoses actuacions, s'eleven a encobridors amb un desvergonyiment vergonyós i s'atreveixen a dir que no veuen cap problema en aquestes accions, i que Cospedal ha arribat al rotund mèrit de dir la veritat. Dir la veritat en aquest cas, senyors dirigents actuals del PP, és reconèixer que allà s'estaven cometent almenys quatre delictes: espionatge indegut, destrucció de proves, obstrucció a la justícia i inducció a la corrupció d'un funcionari públic. Si a un ciutadà decent se li demanés la seva opinió sobre si vol pertànyer a aquest Estat, que després de gairebé vint anys no s'ha tret de sobre aquesta lepra, és fàcil suposar que preferís una refundació del mateix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook