Aquells que coneixen la tasca de Dolors Ventós al voltant de la seva galeria a Figueres, la passió i empatia que aboca en l'art i els artistes que acull; en els infants que aprenen a dibuixar, sap bé fins a quin punt la seva trajectòria és la representació del món cultural, que lluita amb totes les forces per tirar endavant, i ocupar un lloc. En una societat de vídeos per internet de gatets, de titulars falsos al Facebook, de pèrdua de memòria i del llegat del passat, la cultura sembla enfonsar-se, però torna a la superfície, i pren una alenada d'aire. Fins a la propera tempesta.

La galeria Lola Ventós arriba als 12 anys, una heroïcitat, i ho fa amb una exposició de nivell, com és Paradís i Puig, al voltant de l'obra del pintor Joan Paradís (Figueres, 1941), a qui ret tribut en un sentit catàleg, amb una breu biografia a càrrec d' Alfons Romero. La vida de Paradís, que a la manera d'un senyor Esteve del segle XX va haver d'escollir entre el dilema del negoci familiar i la seva carrera artística, emmarca una obra interessant, a la qual va tornar amb tota la força, i que per la seva qualitat es reivindica com un artista a recuperar.

Vagin a Figueres, i facin una volta per la Galeria Lola Ventós. Val la pena. L'espectador trobarà obra dels darrers anys, del 2015 al 2017, marcada per una abstracció d'una profunditat i potència torbadores. Deia Narcís Pijoan, articulista de prosa de cirurgià, que l'univers de Paradís sembla sorgir de les pintures negres de Goya. L'espectador d'avui veu textures on batega la força d'una personalitat independent, abocada al seu propi camí, damunt del dolor o la dissort. Un camí artístic que no és pas la drecera pautada per la societat. Té la pintura contemporània la textura del desencís, i és plena d'una rauxa i d'una força que sacseja a l'espectador actual, hipnotitzat entre els partits de la lliga belga de les televisions digitals, i els impostos amb què ens crucifiquen cada dia. Els acrílics de Paradís dibuixen potser la poètica fràgil d'un vent suau de mar, un mestral esmorteït, amb una lluna plena que ensenyoreix tot l'Empordà, i el paper, tenyit del seu color, s'envola, mentre el cel, d'un blau Klein, confegeix a l'escena la sensació d'una experiència onírica. Hi ha en el traç del pintor la rauxa entramuntanada, al·lucinada, les giragonses de les fulles dels arbres, que fugen. Empordà, terra fronterera, oberta, i anàrquica.