La frustrada renúncia de Marta Felip a l'alcaldia de Figueres ha estat un espectacle d'allò més dantesc. Per als que ens ho mirem des de fora, costa d'entendre per què ha trigat cinc mesos a deixar la cadira després del seu nomenament com a alt càrrec de la Generalitat, fet que només s'explica en clau electoral, per voler deixar lligada la seva successió en mans de Jordi Masquef (número 4) i superar la crisi interna després que el seu número 2, Francesc Cruanyes, s'oferís públicament per ocupar el càrrec.

Ara, és cert que l'oposició ha anat amb molta mala llet. Tombar la urgència del punt, com van fer ERC, CUP, PSC i Compromís, pot semblar una «rebequeria», la «política del no», tal com diu Felip. Però estaria bé que l'encara alcaldessa fes una mica d'autocrítica i s'adonés que, perquè l'oposició et bloquegi fins i tot la dimissió -malgrat portar mesos i mesos reclamant-la-, has hagut de fer-los emprenyar molt. I anar al ple sense tenir els suports lligats i arriscar-te a fer un espectacle d'aquestes dimensions és d'una gran irresponsabilitat. Sembla que Marta Felip encara no sap què significa governar amb minoria i quins són els seus riscos. I la història encara no ha acabat, ja que fins avui no sabrem quan fa efectiva la renúncia. En tot cas, el ridícul ja està fet.