09 de novembre de 2018
09.11.2018

Cartes

09.11.2018 | 01:06

El primer part a les fires de fa 100 anys
Mª CARME RIBAS I MORA filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora
n Avui llegint l´especial de l´Alfons Petit al Dominical i remenant papers com sempre m´ha sortit un article meu publicat en aquest diari dedicat al centenari del naixement d´una llevadora, la Sra. Carme Mora. De fet, era una germana del meu avi. La nostra mare l´estimava molt i per això em va posar el seu nom. Va assistir al meu naixement i al d´en Raimon i moltes generacions de gironins –entre d´altres, l´exalcalde de Girona. Fins i tot en morir va sortir un escrit en aquest diari només signant «Una Madre», en aquell moment en castellà.
Doncs avui, rellegint aquest article, he descobert un fet que no recordava, que la tia Carme va fer el seu primer part el 22 d´octubre del 1918 i la nena es deia o diu (?) Dolors Arderiu. Això ens ho hauria de dir algun familiar seu i aquestes fires hauria fet 100 anys, que són a les que es refereix l´Alfons al diari, que es varen suspendre per l´epidèmia tan greu de la grip.
Vagi el meu record per la llavors nena Dolors Arderiu que va néixer fa 100 anys en un any que la grip va fer víctimes mortals.


Rebel·lió, sedició, malversació?
Joan Boronat Lecha BLANES
n Catalunya, per tal de tenir més autonomia, té la formula d´augmentar el capital (treballant més i captant tributs propis), que, és clar, no haurien d´entrar dins de la contribució enviada a l´Estat. Si un polític malgasta diners estatals, s´ha de castigar la malversació; però, els diners de l´esforç extra i dels tributs propis, cada govern autònom té l´obligació d´invertir en el que consideri necessari en serveis socials i protecció civil, que, en el cas de Catalunya, inclou defensar-se dels que l´ataquen; atacs per part del govern central, com la modificació de la llei per facilitar l´èxode dels domicilis fiscals, atacs dels que neguen la nostra història i ofenen la dignitat dels catalans, ataquen la nostra cultura i la nostra llengua com, per exemple, la negació per part del centralisme espanyol, de dretes o d´esquer­res, de que el català sigui llengua oficial a la UE.
Defensar Catalu­nya no és ni rebel·lió ni sedició. Els colons unionistes que viuen a Catalu­nya al·leguen que també participen amb impostos i s´irriten que s´inverteixi en el que ells reneguen, la llibertat de Catalunya. A nosaltres, els catalans, també ens emprenya que dels nostres impostos es malversin, entre moltes altres coses, 87 milions en «Piolins» per estomacar catalans pacífics.
D´on provenien els diners que els polítics catalans, acusats de malversació, van invertir? De fons privats, dels fons estatals, o dels tributs propis de Catalunya?
Per desgràcia, les regles del joc les dicta l´estat centralista, imperialista, continuador del franquisme (dictar té la mateixa rel que dictadura), i per ells, defensar Catalunya és punible.


Un trist final de Fires
Lluís Torner i Callicó Girona
n Les Fires d´aquest any dos mil divuit, vulgues o no, a molts, ens ha fet pensar que, mentre nosaltres estàvem de festa, hi ha gent de casa nostra que ho estan passant molt malament; alguns estan empresonats i d´altres exiliats però tots ells, separats de la seva família i dels seus respectius entorns. Tot per haver intentat complir amb allò que bona part de la gent, del nostre poble, els vàrem demanar, intentant fer-ho de la millor manera possible, procurant , sempre, d´actuar pacíficament.
L´endemà de Tots Sants, el dia gran de les nostres Fires, va haver-hi el comunicat de la Fiscalia, de les penes sol·licitades, al Tribunal Suprem, per als 18 processats, que ens va deixar perplexos, per la seva duresa; però el més trist encara –que ja és dir– és que hi ha alguns polítics que les consideren massa baixes, fent greus acusacions al President del Govern d´haver influït favorablement en favor dels condemnats.
A molta gent, però sobretot als que ja som grans, ens fa molta tristor, haver de veure com hi ha certs polítics capaços de tergiversar els fets, amb falsedats, i el més trist encara, amb una bona dosi de rancúnia i de manca de sentiments. Ens sap greu, però els diríem aquella dita: Déu te un bastó, que pega i no fa remor. És el nostre parer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook