Coneixeu el cèlebre quadre de Velázquez Vella fregint uns ous, pintat el 1618? L'única diferència amb els actuals és que els fa en una cassola de terrissa, i ara els fem en una paella metàl·lica, encara que es digui «ceràmica».
A la península Ibèrica -país catòlic- els ous ferrats, fregits, estrellats, caiguts, deixats caure -noms aquests molt valencians- ...o frits o «fritos», es fan en oli abundant (antigament llard), per immersió, i es deixen amb les vores de la clara ben cruixents (« con puntillas», es diu en espanyol) i el rovell semicru: un dels plaers més intensos d'aquest senzill plat és, justament, poder sucar-hi pa i fins i tot embrutar-se sensualment els llavis.
A més, en un sol plat -sense que calgui esperar de la inventiva de Ferran Adrià, que protagonitzava un anunci de Damm amb aquest motiu- hi podem gaudir almenys de dues textures, com diria un esnob. El socarrat de la clara, en efecte, produeix una agradable sensació en menjar-la.
En canvi, en els països fills de Luter, nascuts amb el puritanisme i l'antisensualisme i més lliurats a la música -més espiritual- que als plaers més sensuals, els ous ferrats són, sovint, una trista i escleròtica cocció en blanc, sovint amb el rovell tan cuit i dur que sembla un tros de cuir groc, on, és clar, és impossible sucar-hi pa (ni que sigui Bimbo). La cocció, en aquests casos, se sol fer a la planxa. Parlant de Bimbo: al Regne Unit, però també als Estats Units, així com a Holanda, els ous ferrats se solen servir damunt una torrada de pa de motlle... i fins i tot en un sandvitx! Nosaltres, com a Orient, a Cuba, etc., també els barregem en plats d'arròs blanc, així que tothom té les seves rareses.
Hi ha uns altres ous «protestants» propis de la regió de Nimes, dits «ous a la huguenota» (així apareixen en alguns receptaris) calvinistes, sobretot d'Occitània, rebels al poder establert: són protestants, però també occitans, de la terra del bon menjar. I, com a mínim, els adornen amb daus de pernil, de pit de pollastre i de tòfona. Els seus creadors devien pensar que es pot ser protestant i bon gurmet: la Mediterrània mana.
Finalment, hi ha també uns ous ferrats «islàmics», és a dir amb vel: al Magrib, en efecte, emboliquen l'ou cru en un tel finíssim de pasta (brik) i llavors els fregeixen: són uns ous velats, però que en treure'ls el vel revelen també el plaer del rovell eròtic i deliqüescent. A Tunísia els he menjat d'aquesta manera, i són uns dels més bons que he menjat mai.
Com veieu, uns simples ous ferrats ens poden proporcionar una sèrie d'experiències transgastronòmiques d'allò més interessant. Hi ha gent que peregrina a Madrid, per exemple, per menjar els famosos ous estrellats sobre patates fregides de Casa Lucio.
També els podem fer amb alls sencers -tal com ho feia la Sarita Montiel quan estava a Hollywood-, a l'estil manxec, amb xoriço, a l'estil castellà (si és de Sòria, molt millor), amb arengades, amb baldana, amb una llonganissa valenciana, amb sobrassada -acord meravellós- o amb salsitxes catalanes i, naturalment, amb cansalada o bèicon, i fins i tot amb pernil, cuit -l'estil anglosaxó- o salat. A Turquia i a Egipte s'hi solen afegir salsitxes de xai o de bou, i als països anglosaxons, al Brasil, a França i a la Xina, se solen posar damunt d'un bistec o d'una hamburguesa -«ous a cavall». Parlant de cavalls, a la Xina els ous ferrats es diuen «ou de cavall», mentre que a Itàlia són « all'occhio di bue», a l'ull de bou.
