Vegem els senyals: les borrasques profundes ja produeixen a Sicília i Mallorca gairebé tants morts com les pluges monsòniques a l'Índia. No creguin que el cel respectarà la nostra condició de demòcrates més o menys voluntariosos. Quan Margaret Thatcher va deixar d'invertir en el manteniment dels ferrocarrils, els anglesos van començar a patir tants accidents letals com els indis. La millor manera de guanyar-se el favor del cel és ajudar-lo des de la terra.
Aquests temporals mediterranis (amb huracà) ja tenen nom propi, com els ciclons del mar Carib. Aquest estiu vaig fer una comprovació que no crec que sigui excepcional: qualsevol que fos l'hora i la platja a la qual em banyés, l'aigua tenia la temperatura dels pixats. Es passava de sol a les onades sense rebre aquest estimulant cop de frescor a la panxa i l'esquena. La banyera d'Ulisses, que diria el periodista Emilio Garrido.
A l'agost va dimitir Nicolas Hulot (segurament havia ficat els peus en el mateix brou que em va alarmar a mi), el ministre francès d'una cartera que Emmanuel Macron va tenir el sant morro de batejar com de Transició Ecològica. El senyor Hulot no tenia un motiu, sinó diversos, començant per la desídia dels seus mateixos compatriotes que, com nosaltres, contemplen, com si fossin normals, les intrigues a palau de poderosos grups de pressió que intenten que les coses segueixin igual. Aquí, com saben, va arribar a funcionar un impost al sol per impedir l'autonomia energètica del personal i seguir cremant hidrocarburs.
El 1980, més o menys quan Ronald Reagan va accedir a la direcció de l'imperi, Bertrand Gross va publicar Friendly fascism (Feixisme amistós), la nova cara del poder, feta de col·lusions i complicitats entre els diners i una política en teoria preparada per atendre els ciutadans. Macron, el president de França, prové de la banca Rothschild, i es nota que l'estima, a la banca, tant com Mariano Rajoy. I és el que jo dic: si vas cada dia de putes, el normal és que acabis amb gonorrea.
