10 de novembre de 2018
10.11.2018

Una dècada després

10.11.2018 | 01:11

El dia en què Barack Obama va guanyar les presidencials americanes –fa ara just una dècada–, el seu rival John McCain va pronunciar un dels discursos polítics més memorables en la història recent dels Estats Units. La controvertida presidència de George W. Bush arribava a la seva fi, deixant rere seu un món inestable. La violenta crisi econòmica anunciada per l'esclat de les subprime havia enfosquit per complet el llegat del president texà. L'economia global s'esfondrava a una velocitat inesperada, fins i tot per als més pessimistes dels àugurs. La història es construeix sobre esdeveniments insospitats, com el càncer del ressentiment que afligeix a les nostres societats avui dia, imprevisible fa quinze o vint anys, quan encara se celebrava el triomf moral de la democràcia sobre el comunisme. També en 2008 va sorprendre la sorprenent fragilitat de l'economia, que recordava a un gegant amb peus de fang. Les implicacions socials del crac financer es van anar fent evidents a mesura que passaven els anys i algunes fractures s'eixamplaven. Però llavors, el dia en què va triomfar Obama, encara no se sabia. No del tot, vull dir. «Els americans no ens amaguem de la història: la fem», va declarar aquella nit John McCain, reconeixent la victòria del candidat demòcrata. Obama no es va amagar; encara que, per descomptat, molt aviat va descobrir el gradualisme del poder, els límits que imposa. En els següents vuit anys en decebria a molts, però va aconseguir imposar un estil i una manera de governar inequívocament seu. Per a alguns va pecar de falta d'ambició; per a altres, va arribar massa lluny en interessar-se per les polítiques d'identitat i de correcció política més que pels problemes concrets del ciutadà mitjà.

Deu anys més tard, els fruits ens permeten conèixer el valor dels líders globals. Gordon Brown, per exemple, com premier britànic, va evitar la ruptura d'Europa quan, fa també una dècada, es va posar al capdavant de la resposta de la Unió a la crisi de 2008. I, més tard, va ser ell sobretot qui va aconseguir donar la volta al referèndum escocès, convocat per l'irresponsable David Cameron. L'herència d'Obama, però, resulta més complexa d'analitzar. Va conduir el seu país a una recuperació econòmica de la qual van sortir més afavorides les elits que els obrers. Va impulsar una mena de sanitat pública que va encarir l'assegurança privada de salut de milions d'americans. Emparar determinats drets de gènere –comunes a Europa–, davant de l'opinió de bona part de la societat americana. Si va ser el president nord-americà més culte i elegant de l'últim mig segle, el va succeir la seva antítesi gairebé perfecta: un multimilionari de tints oportunistes que descreu de les rígids cotilles que imposa la correcció política. I del què Obama, per cert, s'havia mofat en públic.

Si pels seus fruits els coneixem, a una dècada de sofisticació política li ha seguit una sobredosi de propostes populistes d'un o altre signe. És el cas recent del Brasil que, després de diverses dècades de governs esquerrans més o menys propers a Lula, ara veu guanyar democràticament unes presidencials a un polític autoritari de dretes. O el que passa a Hongria, a Polònia, a Grècia, a Itàlia, a França, a Holanda i així un llarg etcètera. El ressorgir dels populismes ens alerta que hi ha coses que es van fer malament i pedagogies polítiques que es van oblidar. Com totes les arts, el bon govern necessita cuidar-se amb cura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook