Aquest articulista, d'ofici advocat, per necessitat i convicció, ha estat defensant des de sempre el sistema judicial espanyol. També ho va fer quan feia de diputat a Corts per la circumscripció electoral de Girona. Mai va gosar comentar cap sentència i sempre va mantenir que les resolucions judicials, obligatòriament fonamentades en Dret, podien ser objecte de crítica, favorable o desfavorable, pels professionals del dret, però no pels polítics en exercici perquè o bé portaven l'aigua al seu molí o bé desviaven el curs del riu.

Malgrat això dit, una vegada deixada voluntàriament l'etapa política i reintegrar-se de ple en l'àmbit de l'advocacia, concretament en les àrees constitucional i administrativa, vaig adonar-me que, en alguns òrgans judicials, no tots, s'hi trobava l'últim reducte de l'absolutisme. Es passaven per l'entrecuix tot allò derivat de l'autoqualificació d'Espanya com un estat democràtic i de dret, com ara el principi de no arbitrarietat o el dret fonamental a obtenir una tutela judicial efectiva sense que, en cap cas, es pugui produir indefensió dels ciutadans. Afegeixo: Fos per la mandra o fos pel volum de feina, en no poques vistes i en no poques sentències, va poder observar que, en les primeres, pocs jutges que les presidien havien llegit els escrits de demanda i d'oposició, per la qual cosa allò semblava Babel, i, respecte de les segones, les resolucions, més d'un deixava sense resposta part del petitum, senyal inequívoc de la seva manca de professionalitat.

Resulta obvi que del cas particular no es pot arribar a la generalització que la justícia, com va dir aquell tot començar l'actual període democràtic, sigui un « cachondeo», però aquesta ha estat l' horribilis sabbati de la justícia espanyola. Per una banda, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha dictat sentència contra l'estat-regne per vulnerar el dret constitucional a un judici just (a l'Audiència Nacional) del qual era posseïdor Arnaldo Otegui i quatre dirigents més de l'extinta Herri Batasuna, en el cas Bateragune o intent de reconstruir l'il·legalitzat partit polític. Per l'altra, el Tribunal Suprem ha arribat al zenit del desastre judicial provocant que una sentència sobre l'impost hipotecari, discutible en termes jurídics, com va deixat dit el magistrat Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia a La Sexta, donés pas a tres setmanes de caos a la borsa, als òrgans judicials que havien de dictar noves sentències, a la banca, als subscriptors d'hipoteques i a tutti quanti, inclosa la Sala Tercera reunida en sessió plenària, barallada, confrontada i dividida, en el marc d'una vulneració temporal, però flagrant, del principi de seguretat jurídica. Més, impossible.

La condemna arribada d'Estrasburg porta causa de la creença i la pràctica que tot jutge, en la sala, és el «puto amo», com es diu ara. Ho és respecte de l'ordenació de la controvèrsia, ho és respecte de l'arbitratge i ho és respecte que cap dret sigui vulnerat. No ho és quan una magistrada, Ángela Murillo, presidenta del tribunal que dictà sentència, preguntà a Otegui si condemnava o no ETA, qüestió aquesta que no era l'objecte del judici, sinó que en restava extramurs. Otegui es negà a respondre i sa senyoria li replicà dient que «ja sabia jo que no contestaria aquesta pregunta». Un prejudici temerari que ha estat determinant perquè el Tribunal de Dret Humans consideri que va existir «parcialitat» allí on la Constitució i les lleis obliguen que tot jutge ha de ser obligatòriament imparcial. La tal Murillo estava mentalment instal·lada en l'Antic Règim. Qui retorna a l'abertzale els sis anys passats a la presó? I la tal Murillo, de rositas?

La Sala Tercera del Suprem, en el cas anomenat «de les hipoteques», s'ha ben exhibit. La seva ha estat una gestió desastrosa d'una sentència dictada per la segona de les seves seccions. La resolució venia a modificar la jurisprudència existent al voltant de qui ha d'abonar l'impost d'actes jurídics i documentats quan es subscriu una hipoteca. Allí on posava el «beneficiat» hi varen posar «el banc». Gran gol a l'Intocable. On s'ha vist que la banca perdi una partida? La banca sempre guanya, sigui una institució financera o sigui un casino de joc. L'Alt Tribunal, sense norma positiva que l'empari i sense cap precedent que es pugui esmentar com a aval, va disposar una «revisió» de sentència que el desacredita perquè no disposa de la competència legal per fer-ho. La Sala no pot revisar fins anul·lar una sentència dictada per una de les seves seccions. Il·legalitat flagrant. I què? El desprestigi que té la justícia, malgrat el bon fer de molts jutges, és irreparable. Montesquieu mai no va pensar en el factor humà quan de l'euro es tracta. I en Lesmes i en Díez-Picazo, aquest canviant el seu vot, també de rositas. I la independència de la justícia i el seu fer d'acord sempre amb la llei? Doncs a la consergeria del Tribunal Suprem. S'està desmantellant tot l'Estat.