10 de novembre de 2018
10.11.2018

«They live»

10.11.2018 | 01:11

Fa força temps que crec que mantenir una conversa efectiva amb la majoria d'agents del banc de l'estrella és com si no es produís. Ho dic en el sentit que si realment escolten, no actuen en conseqüència. De fet, fa anys que intento demostrar la teoria carpenteniana que tots ells són ultracossos o robots manipulats per algun tipus d'Intel·ligència artificial o superior que vol dominar el món, no sense apoderar-se dels estalvis dels clients provocant prèviament el seu col·lapse mental. Aquest és un supòsit agosarat però empíric que he fonamentat a partir d'un grapat d'anècdotes d'allò més inquietants, algunes de les quals em transporten dues dècades enrere i que m'impliquen com a treballador de la casa. Cruent episodi vital, aquest, que encara no he aconseguit oblidar del tot i que, de tant en tant, quan haig de personar-me a les seves oficines per aclarir alguna taxa que no entenc o que no se m'hauria d'aplicar perquè ja els he especificat així tres-centes-cinquanta-set mil vegades abans, revisc de nou fins a sacsejar violentament el meu ja de per si malmès equilibri mental i obligar-me a recloure'm a qualsevol racó de casa, a donar cops de cap a la paret mentre recito en veu baixa «They live, they live...». La història de la meva vida. I em temo que la d'uns quants més.

Haver d'anar multitud de vegades a veure'ls per recordar-los que et deixin de cobrar una taxa que no t'haurien d'aplicar o que almenys te l'expliquin perquè no saps d'on baixa; que et treguin un recàrrec per fer transferències a certs comptes perquè n'estàs exempt per contracte; que un compte que has obert amb més gent sota el condicionant explícit que els apoderats puguin actuar sense haver de presentar les firmes respectives resulta que està bloquejat perquè per operar necessites aquestes firmes; i un llarg etcètera que acaben per fer perdre la paciència del client de torn. O del pringat, que pel cas és el mateix. El fet que alimenta aquesta teoria conspirativa i desquiciant és que no és possible que no se n'adonin perquè, sobre el paper, aparentment, és obvi que es preocupen per la imatge i la comunicació; et reben amb un gran somriure en aquestes noves oficines que han muntat més cuquis, que semblen més aviat de llenceria fina o de càpsules de cafè, i afronten el problema amb celeritat i efectivitat, demanant disculpes i dient que tot ha estat un error incomprensible que no tornarà a passar. Acabes la visita que n'has oblidat el motiu, relativitzant el fet que al poble on vius no hi hagi una trista oficina que t'hagi estalviat les dues hores que has perdut per això i, encara més greu, marxant d'allà sense calçotets nous, sense beure cafè i sense tenir clar si has guanyat o has perdut. Fins que un dia t'adones que allò que creies solucionat torna a estar com al principi. I tornes al racó de casa teva a donar cops de cap a la paret mentre recites en veu baixa «They live, they live...».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook