La claredat és el poder

Estic llegint 21 lliçons per al segle XXI, de Yuval Noah Harari, un dels grans llibres del moment. Un llibre indispensable que proporciona informació i reflexions de forma precisa. I comença amb una frase breu i molt destil·lada: «En un món inundat d´informació irrellevant, la claredat és el poder». Tan cert. El poder avui, tant com aprendre, és saber discriminar la fullaraca i els milers d´impactes superfluus que rebem cada dia, sobretot els que traiem el cap a les xarxes socials. Yuval Noah Harari fa un diagnòstic més aviat pessimista de la influència de les xarxes socials, la indispensable separació de la veritat i les notícies falses. Descartin la informació irrellevant, siguin assertius. Tinguin visió de conjunt i no s´atabalin pel soroll ambient. La claredat és el poder. Aquest llibre és la lectura de l´any.

Hipoteques i caragirats

El Govern català acaba de presentar una querella pel gir copernicà del Tribunal Suprem sobre els costos de la fiscalitat de les hipoteques. Alguns s´han confós a Madrid i ho han tornat a entendre com un atac a les institucions i una falta de lleialtat. Que no s´equivoquin. El fet sorprenent és que cap altre govern autonòmic o municipal no hagi presentat una demanda penal. Quan el debat de la prohibició dels toros va prendre forma a Catalunya, vaig dir a la gent amb la qual parlava de les Espanyes: no us equivoqueu, no és essencialment un debat identitari sinó un debat animalista. I us arribarà. I els ha arribat. Com els ha arribat el debat sobre la forma de l´Estat entre monarquia o república. La inseguretat jurídica i la barroeria amb què ha actuat el Tribunal Suprem hauria merescut moltes més demandes. Malament rai quan la crítica queda censurada per la por al debilitament d´un sistema. És que alguns es troben en fals. El sistema només es recupera si és censurat davant una falla greu. És veure-hi clar.

Els votants de Trump

Llegeixo un article de Lluís Amiguet, un periodista de qui ens hem acostumat a llegir entrevistes, altament recomanable i que du per títol: «Sí que hi ha motius per votar Trump». Sense cap passió per l´excèntric president, desgrana com els perdedors de la globalització van perfilant opcions polítiques de protesta i expressió del malestar. Ara que fa dinou anys de la caiguda del Mur de Berlín i el panorama semblava apuntar a la consolidació de les democràcies liberals, aquestes estan en risc. I es demostra a les urnes. No tanquem els ulls, donem solucions. Els perdedors de la globalització també voten, i ho fan amb fúria i poc a perdre. Tinguem-ho ben present. És veure-hi clar.

Les tres dretes

Sempre s´ha dit, i no faltava raó, que en el llançament de Podemos el 2014 hi van contribuir decididament els programes de debat polític de televisions privades controlades per accionistes afins al Govern del PP. La fórmula era ben fàcil: fer créixer un partit que dividís el vot socialista perquè els populars guanyessin amb comoditat. Els hi va anar bé el 2015 i el 2016, quan el PP ja patia el desgast de la gestió de la crisi econòmica. Ara el PSOE els hi torna amb la mateixa moneda: visibilitzant Vox, un partit fins avui extraparlamentari i que no tindrà representació al nou parlament andalús. Tot i això, a la televisió pública espanyola s´ha aixecat la invisibilitat i s´utilitza l´expressió «les tres dretes» per dividir el vot entre PP, Ciudadanos i el nounat parlamentàriament parlant VOX. La pregunta final és si malgrat dividir el vot per tres, no acabarien sumant. Com que les coses no estan clares, aquest és un motiu poderós per explicar la decisió de Pedro Sánchez de no avançar les eleccions legislatives.

La foto del PP

Aquests dies s´ha reproduït molt una foto d´una roda de premsa de Mariano Rajoy amb tota la plana major del PP quan va esclatar el cas Gürtel. Mirar la foto és il·lustrador i distret. Les baixes són molt abundoses, dues terceres parts dels que són en aquella foto avui no són en política. Qui ens havia de dir a començaments del 2018 que Rajoy, Saez de Santamaría, Cospedal i Cifuentes no estarien en política a finals del mateix any.

Un any 2019 electoral

L´any que ve també és un any electoral ?podem anar a votar fins a tres cops a Catalunya. I hem de veure com queda el paisatge després de la convocatòria amb les urnes. Per la part que em toca, no seria perdonable que el món neoconvergent arribés a unes possibles eleccions catalanes sense el cartell electoral ben definit. Aquesta és una feina indefugible i crucial dels pròxims mesos. Tot va molt ràpid en aquests temps. S´acosta el 27 de novembre, una data poc coneguda per les fites de la tardor de les efemèrides. El 27 de novembre farà un any que es va elaborar una llista electoral de Junts per Catalunya en què es va prescindir de 25 dels 29 diputats convergents. Aviat es podrà fer un balanç de què va suposar l´arribada massiva d´independents a les llistes. De la columna periodística i la tertúlia de ràdio a la política, hi ha un pas.