Canvi d´agulles és un llibre de contes de Lluís Muntada Vendrell amb el qual va guanyar el premi Mercè Rodoreda. Tot el recull és un goig: un equilibri elegantíssim per la corda fluixa de la paradoxa, un festival lingüístic, una exploració dels límits del llenguatge i del pensament, gairebé com si Borges ens acompanyés per laberints incerts i insòlits. És un viatge per les intimitats de la parella o per la placidesa infinita de l´espai, per estacions abandonades i per llibreries babilòniques, entre malalts d´etimologia i de fingiment, entra la raó i la follia, que diria Foix.

Però és el conte Una violència amable el que em té el cor robat: em xucla com un remolí, com una alenada, em trasbalsa i m´assossega: deixa pòsit. És un relat d´una rara puresa, d´una bellesa dolorosa, torbadora. Per les seves pàgines hi transita el paisatge vibrant, místic i llegendari de Ruyra, però també la natura rude, bàrbara i aspra de Bertrana; s´hi endevina la sensualitat irònica de Pla, però també la penetració serena de Gaziel. La història fluctua entre el present i el passat i recorre l´existència dura, ferrenya i resignada d´un home de pagès: la misèria material i moral de la postguerra, la supervivència a còpia d´enginy, l´assumpció silenciosa de la injustícia, l´aprenentatge de l´oblit, l´abnegació callada... I sobretot aquella comunió amb la natura, «aquell redós d´austeritat, de seny, de vida senzilla i agradable». Una vida i una natura que respiren i s´articulen al voltant d´un lèxic, d´un seguit d´expressions i mots que parlen de la terra i els seus fruits, de la mà de l´home que l´acull i la treballa, que en viu i en pateix: branquejar, herbei, desencauar, dallar... Paraules que moriran amb aquells que les feien servir o que es rovellaran com les eines abandonades a l´entrada del mas, igual que en aquell magnífic poema de Vinyoli, Dies al camp.

«El bosc era la pàtria de l´oncle», escriu Muntada, i amb aquesta frase entronca amb tantes i tantes vides viscudes arran de terra, com plantes que hi arrelen o animals que se´n nodreixen o aigua que la vivifica. Amb aquesta frase, s´empelta de la natura mítica de Verdaguer, de l´espiritualitat maragalliana de Les muntanyes, o fins i tot de la lucidesa de Rilke, quan aconsella al jove poeta: «Aleshores apropi´s a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i el que sent, el que estima i perd».