11 de novembre de 2018
11.11.2018

Un gall de brega

11.11.2018 | 06:00

Quan els escolt, m´atrevesc a pensar que, d´ençà del Paleolític, aquest personal no ha canviat. Res del que ha passat no els ha servit. Es tracta de dividir la gent i agrupar-la en dos blocs: el conjunt dels bons, que són ells, i la tropa dels dolents, que són els altres. Escolt els debats parlamentaris del Congrés de Madrid per ràdio o en veig algun fragment als noticiaris de la televisió. Hi ha personatges –pens ara en el senyor Casado, sempre irritat, disposat a escaïnar com els galls de brega–, que em fan empegueir. Res no ha canviat des del Paleolític. Encara no hem après a barallar-nos si no és a pedrades. Llavors eren pedres, ara són insults i mentides. Però són insults que pareixen pedrades, que en fan el mateix efecte. Aquest home obre la boca i tu sents la pedra que et passa molt a prop. Potser és això el que vol: a veure si endevina i et fa qualque trenc.
M´he passat la vida obligat a sentir el mateix renou. Els que condueixen els programes radiofònics parlen de manera insistent de renou. El renou d´aquesta setmana... El renou que augmenta i creix o minva. Quan era un al·lot, ja em volien fer creure que el món es dividia en dos blocs: els mateixos de sempre. Jo formava part de la banda dels dolents, de la mala gent que havia somniat que una vida més justa era possible. La tia Antonina, a qui els feixistes havien assassinat l´home, l´oncle Jaume, sabia perfectament qui l´havia comès, aquell assassinat: eren els bons al·lots, gent que es disfressava de respectabilitat, que acudia a l´església i anava a combregar. «Un dia, l´hòstia se´ls tornarà foc a dins la boca», ?afirmava la tia. Però no succeí mai. La justícia divina no té pressa. I érem tan innocents... I és que ens han arribat en línia directa del Paleolític, descendeixen d´un temps en què els conflictes havien de resoldre´s a pedrades. Encara no han après que el diàleg és el més gran descobriment que han fet els homes.
Foren destres en la producció i elaboració de la pedra tallada. Agafaven un còdol i li donaven forma, procuraven que tingués un bon acabat, que el tall fos ben esmolat, que les puntes de pedra que fermaven a un tros de bastó fossin acerades i primes. Menjaven, hi ha qui diu, molta carn de caça. D´altres es decanten, a l´hora de desxifrar la dieta paleolítica, per la verdesca: herbes, arrels i fruita salvatge que recol·lectaven de la terra. No sembraven res, sinó que arreplegaven el que trobaven. Era una societat extractiva. No sé si foren ells que inventaren les butxaques. Els seus successors actuals, extractius i afectats d´arreplegar diners, són gent que s´agrada de tenir la butxaca calenta, mentre escuren la butxaca dels altres. Aquells paleolítics controlaven l´aigua. Vull dir que pel control d´un bassiot d´aigua podien fer una guerra. L´aigua d´una font, l´aigua d´un torrent, l´aigua d´un rierol, l´aigua d´un gorg. Alguns antropòlegs suggereixen que podien ser caníbals. És a dir, que es menjaven, si era el cas, el germà proïsme.
Diuen també els antropòlegs que durant el paleolític va sorgir la idea de família. Però no diuen si era la idea de família cristiana, la qual cosa no sembla probable, o si era la idea de família mafiosa. Ben segur que la família mafiosa es remunta al temps de l´edat de pedra. Els seus membres també s´estimen i es protegeixen, i senten que formen part d´un clan, i defensen els seus interessos, i són un exemple de fidelitat. I estimen el país i s´esforcen per enaltir-lo sempre que poden.
A més de polir la pedra, els paleolítics pintaven a les parets de les coves en què habitaven. Hi pintaven bisons, bous, cérvols, cavalls. Les interpretacions que s´han fet del bestiari paleolític són especialment seductores. Avui ningú es creu que pintessin per decorar les parets de la cova i es pot suposar que aquelles pintures tenien una funció màgica. Potser la cova d´Altamira, al nord de la península Ibèrica, i la de Lascaux, al sud de França, són les més emblemàtiques i, possiblement, les més conegudes. Entre les múltiples figures que apareixen a les parets i al sostre de la cova de Lascaux, m´agradaria posar l´atenció en la figura d´un home que té els dits de les mans estirats, el cos eriçat, i podria ésser que tingués el cap d´un ocell. Voleu dir que no és aquell senyor que escaïna, ni que fos un pollastre entrenat per a la brega, al Congrés de Madrid?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook