Fa dies vaig rodar una escena amb l´escriptor i periodista Jair Domínguez i amb un altre home que per contracte no us puc dir qui és. Tampoc no us puc dir per a quina cadena ni quan s´emetrà. Ni tan sols us puc participar la localització, les facècies que hi vam cometre. Tot i que, si sabeu quin peu calça el Jair, a hores d´ara ja us haureu imaginat que no vam gravar cap amanida circumspecta.

Veig el Jair un cop l´any, amb prou feines dos. Li he presentat llibres, me n´ha presentat, hem enraonat una mica. Però sobretot hem rigut. El Jair és un home preparat. Fa espeleologia a les grutes de la condició humana amb el llum de la intel·ligència. Per això sap treure punta de qualsevol situació. L´humorisme és això, un do, i una manera clarivident d´ordenar el món a partir del que ens oculta. Una vegada que xerràvem en un aparcament per a camions de la Jonquera (què, és un lloc prou discret per tractar temes d´envergadura), vam veure un camioner de l´Europa de l´Est que travessava l´N-II a la brava, sense mirar a banda i banda. El Jair va saltar, salta molt de pressa, s´electrifica, i em va dir que els camioners de l´Est són fets d´adamàntium. Si els conductors no volien acabar amb el cotxe abonyegat (i perseguits per un subjecte imprevisible), més valia que frenessin. Vaja, que són gent que ens fa por.

El Jair és un expert en la creació de poderoses imatges mentals. Li ve de ser un molt bon escriptor. A la novel·la Segui a la vora del foc compara la fesomia d´un adolescent granellut amb una pizza de tonyina. Josep Pla l´abraçaria. I tan aviat el Jair és capaç de desfermar la hilaritat (no us perdeu l´article en què devora l´exministre Zoido), com té la virtut d´aturar-se al límit de l´espadat de la xavacanada. D´aquí que al programa Està passant l´aplaudeixin fins i tot les padrines més timorates.

Ara que sura la polèmica agafatosa amb l´humorista Dani Mateo, mocs i banderes pàtries, he recordat aquell programa del 33 (Bestiari i·lustrat) en què el Jair disparava en fals a uns dibuixos (del genial Dani Malet) del rei Joan Carles, Salvador Sostres i Fèlix Millet. La polèmica va acabar amb la dimissió de la directora del programa i la citació del Jair al jutjat per ofensa a la corona. Francesc Homs va perdre els papers.

Sulfurar-se davant la injustícia indica que es tenen graus de sensibilitat i cervell, però fer-ho des de l´humor demostra un control madur de les emocions. Ara bé, indignar-se per un gag revela que s´ha tocat l´os de la mediocritat general. Mocar-se amb la bandera o ensenyar el cul a través d´una estelada (Albert Boadella) és lícit que molesti, però això només engrandeix l´audàcia de l´humorista. A l´últim, riure amb la barrabassada (blanca o negríssima), o ignorar-la, totes dues opcions son d´una terapèutica extraordinària, perquè fan tribu i de propina ajuden a entendre que el món no gira rodó.