L últim dia de la Gran Guerra, la que va acabar ara fa cent anys, quan ja estava signat l´armistici, va haver-hi generals que van donar ordres d´atacar i va haver-hi soldats que hi van caure quan ja no hi havia cap motiu perquè morissin (tampoc hi era abans, és clar, però aquesta és una altra història). Sabem els noms d´aquests desgraciats que van tenir la mort més estúpida de totes, quan ja no hi havia cap raó per morir. Un era un soldat francès, ja gran, de quaranta anys, que es deia Augustin Trébuchon. L´alto al foc estava anunciat per a les onze del matí del dia 11 de novembre de 1918. Però aquell mateix matí, un general francès va donar l´ordre d´atacar un poble ocupat pels alemanys, a l´altre costat del riu Meuse, només pel plaer de guanyar-se una felicitació o potser una medalla. Trébuchon era correu i va haver de portar una ordre, amb bicicleta, fins a un destacament situat a la vora del riu. «La sopa se servirà a les 11.30», deia l´ordre. Pel camí, Trébuchon va rebre una bala al cap. Eren les 10.55 del matí: faltaven cinc minuts perquè s´anunciés l´alto al foc oficial. França havia guanyat la guerra, però Trébuchon l´havia perdut. El general que havia ordenat l´atac va avançar la data de la seva mort al dia anterior, avergonyit d´haver enviat els seus homes a l´escorxador el mateix dia de la victòria. Confiava que així mai se sabria l´estupidesa que acabava d´ordenar. Per sort, es va saber.
Trébuchon era orfe de pare i mare, primogènit de sis germans i pastor en una zona muntanyosa del centre de França. Per edat i per circumstàncies familiars s´hauria pogut deslliurar de la guerra, però es va presentar voluntari en declarar-se les hostilitats, el setembre de 1914. Suposo que el va envair aquesta febre patriòtica, aquesta mena de frenesí que s´apodera de nosaltres en aquests moments d´histèria en què tots preferim pensar amb el cor -o amb la tripa- en comptes d´usar el cap. Potser va pensar que només estaria lluitant un parell de setmanes i després podria tornar a casa convertit en un heroi. Però la guerra va durar quatre llargs anys. Trébuchon va lluitar en totes les grans batalles en què van morir milions de soldats com ell: al Marne, a Verdum, al Somme. Va ser ferit dues vegades, però va aconseguir sortir relativament ben parat. Fins que va arribar l´últim dia de la guerra, el dia de la Victòria. I aquella ordre, tan escarida, tan absurda, tan còmica en el fons: «La sopa se servirà a les 11.30».
Quants Trébuchons hi ha hagut al món, gent que es va deixar enganyar per les idees i els deliris d´altres, els generals, els poderosos, els que mentien i manaven a la mort als altres, mentre ells es quedaven tan tranquils en els seus despatxos o en els seus ministeris? Quanta gent ha estat sacrificada -en empreses, en treballs, en obres- per una ordre que no obeïa res més que la vanitat o l´estupidesa? I quanta gent com Trébuchon ha servit de carn de canó en primera línia, morts de fam i de fred, mentre uns altres tramaven els seus minuciosos deliris, les seves bogeries patriòtiques, les seves histèriques proclames d´amor irrenunciable a la pàtria? El pobre Trébuchon -ho diu la seva cartilla militar-només feia 1,61 metres d´alçada. Però que gran em sembla ara, que digne, que valent.
