Jo ja comptava que a l´Autònoma, un ambient gaire refinat no me´l trobaria. I menys entre el tipus de gent que cal ser per tot d´una posar-se a estudiar periodisme. Per tant, cap decepció especial i l´únic any que vaig ser-hi vaig passar-lo explotant el gust burgès d´ensenyar les coses boniques als pauvres enfants très courageux que per a ells haver arribat a Bellaterra era com el dia que jo vaig entrar al Costes i va canviar per sempre la vostra història. Vaig tenir fins i tot un amic de la Verneda. El vaig dur a Via Veneto, a esquiar, al camp del Barça, a Semon. "Lord, give him the wings to fly through harmony/ and he won´t bother you no more". La meva primera decepció classista no la vaig tenir fins aquell estiu, treballant a La Vanguardia per gentilesa del meu estimat i llavors director Joan Tapia. També sabia que els periodistes de tropa eren més aviat de baixa estofa, però em vaig quedar parat quan vaig veure que algú de Badalona tenia un cert rang al diari d´un gran d´Espanya. Llavors no tant com ara, però ja començava a manar. Era l´Enric Juliana. Tenia el mapa de la misèria a la cara, i no el de la misèria econòmica, sinó la misèria d´un matí de diumenge hivernal en una estació de Rodalies, solitària, més aviat bruta i molt gris. De fet, quan plovia molt, sobretot els aiguats de la rentrée, l´home trucava a la redacció i deia que no podia venir a treballar perquè els trens no funcionaven. Jo ho trobava un escàndol, però també el que esqueia a un Badalona, i per tant no m´estranyava. El que no podia entendre, ni ho puc entendre ara, és que aquell pinxo de barriada, Badalona moral que posava d´excusa la pluja per no anar a treballar, en tingués prou dels quatre trucs de la seva pedanteria barata i suburbial per haver enredat persones que se suposava que havien acreditat alguna solvència pel càrrec que ostentaven. I l´Enric, llavors, potser no manava gaire, potser, i a més a més estava a la secció de Societat, però manava. I manava a La Vanguardia. Tant Godó i tanta porta giratòria al carrer Pelai, i allà que entrava el Juliana amb les seves camises de màniga curta, groc bruteja, i aquella mena de corbates que quan t´acabes de preguntar amb incredulitat qui pot haver-les dissenyades, et preguntes amb estupor quin grau de desesperació cal per comprar-les, i així en bucle una bona estona. Enric Juliana em féu aterrar de cop als codis més inhòspits. A mi Badalona no m´havia donat mai ordres i vaig haver d´acceptar-les. He de dir que no em va tractar malament, però tot en ell m´horroritzava. Badalona -Badalona!-, el repertori d´excuses per no fer la feina, uns pèls molt desagradables que li sortien de les orelles i aquella insofrible pedanteria dels Mowglis que per dissimular l´arbre imposten la veu, exageren la pausa dramàtica quan parlen -quin fàstic!- i tot i que després a l´esquena et critiquen, busquen congeniar amb tu i fer el mec en el sobreentès de classe, parlant-te d´uns restaurants que ja veus d´entrada que van anar-hi "demanant amb picardia", que és aquest funest concepte que va posar en circulació Lluís Permanyer i que consisteix a demanar un segon que afarti però un primer discret "perquè no pugi tant", una altra construcció -també moral, molt més que monetària- que a casa tampoc no l´havia sentida mai. Si La Vanguardia demana així, El Periódico no vull ni pensar-ho, em deia jo als meus llavors 20 anys, realment desolat de constatar que el món que jo estimava s´acabava o que potser ni havia existit mai. Precisament en relació amb aquesta impostura va haver-hi una anècdota a la redacció que retrata qui és i què fa Juliana. Un dia m´havia encarregat un seguit d´informacions no gaire falagueres però molt queferoses. Em vaig posar de bon matí a treballar-les i de sobte vaig adonar-me que eren les 3, que encara no havia dinat i que tenia tanta gana com poc temps per sortir de la redacció. Aleshores vaig fer el que sempre feia en aquests casos, que era trucar a Semon i que m´enviessin una mica de foie. Normalment m´ho feien molt discret, en una bossa un potet molt simpàtic de vidre que teníem, de 200 grams o potser una mica més, i jo amb allò en tenia prou, sense pa, que sempre m´ha semblat una banalització del patiment de l´oca. Però aquell dia, en lloc d´enviar-me la bosseta, em va enviar un menú més complet i un cambrer per atendre´m en el que em fes falta, mentre jo menjava i escrivia.

Com que aquell dia no plovia, el Juliana vingué a treballar. Fou fins i tot un dels primers a arribar a la redacció, una mica abans de les 4. La seva taula era al costat de la meva i el meu cambrer tingué l´atenció de servir-li una copa de vi negre: tot cofoi se la begué i me l´agraí moltes vegades. Brindàrem. Se´l veia cofoi d´empatar amb el que per a ell era el luxe. Els pèls de les orelles li lluïen més radiants que mai. Demanà una altra copa de vi. El cambrer no trigà gaire a plegar la paramenta i va marxar abans que el gruix de la tropa tornés de dinar. Al cap d´uns dies el director m´explicà que el Juliana havia fet córrer entre els companys de La Vanguardia que jo era un presumptuós i un exhibicionista que s´havia fet enviar un cambrer a la redacció perquè l´hi servís el dinar. Amb el seu ressentiment d´extraradi, amb la seva traïdoria de pinxo barrut i gandul, em posà una bona pila de periodistes en contra per haver-lo convidat a dues copes de vi. Aquesta anècdota, antiga i estranya, té el valor de ser la més precisa radiografia moral d´Enric Juliana, que treballa a La Vanguardia i és la minyona lírica de Pablo Iglesias, que es fa el vaticanista i Déu no el vol ni veure, i que gasta una pedantaria botinflada i embafadora per mirar de disimular el tren inundat, l´estació trista i freda, i que més enllà del ressentiment social i de l´afany per ser algú, no té cap idea positiva de res ni tenen els seus articles la menor intuïció de món millor. Juliana és la metàfora de les dificultats que té Catalunya té per entendre què és un Estat i com funciona, i encara més que un diari com La Vanguardia pugui creure que és presentable tenir de corresponsal a Madrid un home com ell. Explica igualment el fracàs de l´aventura independentista -un fracàs que a banda de polític ha estat intel·lectual, un clamorós fracàs intel·lectual- que la societat catalana s´empassi els seus articles, i aquells vídeos ridículs que fa amb gesticulació i cadència de senyor encarregat que es creu que el magatzem és seu, sense sentir-se aparatosament insultada.

Badalona Rahola, Badalona Juliana. Sense jerarquia només t´espera el naufragi. Quan els salta-taulells fan la paròdia del lletraferit, l´estafa s´escampa com una metàstasi i és qüestió de temps que ingressis cadàver. Com tot el que es fa de "baix cap a dalt" -quin concepte- el catalanisme ha deixat el periodisme i el lideratge intel·lectual en mans de bacallaneres i d´impostors, entre la propaganda més d´estrassa i el populisme més inframental, tot ben farcit de mentida i de pretensió, de vanitat de nou-ric que torna amb el Mercedes al barri i d´un cinisme espaterrant: perquè el sou d´Enric Juliana es burla del seu flirteig amb Podemos i la quantitat de diner públic que TV3 li aboca a la Bacallanera, i la seva presència chavista, són una vergonya per a un país que diu que vol ser lliure. Quina llibertat amb intel·lectuals del règim? Quina qualitat a la deixalleria del populisme? Quina generositat entre vampirs? Quina esperança entre ressentits? Hi ha unes vies del tren que cada dia se li inunden a Enric Juliana. Naufraga el pinxo que mai no ha estimat res, que res no ha donat, i que creu que la generositat és una feblesa. Hi ha un luxe que mai no ha entès i que encara es desespera per empatar-hi. Du una Badalona inextingible al fons de la mirada. La traïdoria continua essent el seu instint, entre Javier Godó i Pablo Iglesias. Ja no li queden categories del frau per explotar. Plou, sempre plou per a l´Enric Juliana i és com si mai no haguessis vingut a treballar.