La sentència del TS sobre qui ha de pagar l´IAJD ha desencadenat una ira furibunda contra la Justícia, personificada en l´alt tribunal. Els ciutadans, a través dels mitjans de comunicació, assisteixen a una mena de curset sobre organització i funcionament dels tribunals, i així, es parla de: seccions, plens, deliberació, advocació al ple, jurisprudència, vots particulars, president de sala, president del Tribunal Suprem, etc. Tothom sap d´organització de tribunals i tothom opina sobre el funcionament d´un òrgan judicial col·legiat. Tertúlies, debats, notícies en línia, estan plenes d´opinadors amb aires de catedràtics d´universitat, com si ho sabessin absolutament tot del sistema judicial, d´influencers que ajuden a afermar la postveritat, que és un neologisme inventat per camuflar la mentida i fer-la passar per veritat.
El debat sobre l´IAJD al qual assisteix el ciutadà, a la meva manera de veure està desenfocat per diverses vessants.
Es criminalitzen els bancs, quan el debat està situat entre el ciutadà que sol·licita una hipoteca i les hisendes autonòmiques encarregades de recaptar l´impost, si bé la qüestió afecta la banca en tant que intermediaris entre el ciutadà i l´hisenda. Recordem que les comunitats autònomes porten 23 anys cobrant entre el 0,5% i l´1,5% del valor de les hipoteques per adquirir habitatges
El que ha passat al Tribunal Suprem amb una inicial sentència en què es feia responsable del pagament de l´impost a la banca i la definitiva, que diu el contrari i situa l´obligat al pagament en el ciutadà, no és un debat que afecta els consumidors, com se sosté molt sovint, ja que afecta únicament un impost, és un debat exclusivament fiscal i en absolut relatiu al consumidor, ja que la decisió final no afecta exclusivament aquells, sinó qualsevol préstec amb garantia hipotecària que sol·licités un ciutadà, una societat, bé per adquirir un habitatge o per crear un negoci. No s´estava discutint, com es diu, únicament sobre el préstec del consumidor per adquirir el seu primer habitatge habitual, n´hi havia prou amb modificar la norma afectada, com ha fet aquest dijous el Govern de Sánchez. Potser si ho hagués fet abans, no ens veuríem en aquesta situació d´odi al Tribunal Suprem i, el que per a mi és més greu, de descrèdit de l´estament judicial. La crítica sobre la politització de la justícia, que ja havia calat en amplis sectors de la societat, a partir de dimarts passat ha acabat per qüestionar el nostre sistema judicial i, sobretot, el més alt dels nostres tribunals.
El debat sobre qui ha de pagar l´IAJD, suposa qüestionar que el préstec hipotecari ha suposat un model d´accés a l´habitatge dels ciutadans que no disposaven de diners per a la seva adquisició; és veritat que aquest model va acabar en certs abusos per part de la banca i en un «trágala» respecte a les condicions dels préstecs, que ha acabat amb la situació de «bogeria hipotecària» en què ens trobem.
Encara que no ho sembli, el debat del Tribunal Suprem ha partit de considerar el dret a un habitatge digne que proclama la Constitució espanyola i sobre la interpretació del terme «interessat» de l´art. 68.2 del RD 828/1995, precepte que va resultar anul·lat en la primera de les sentències, sense al·ludir per res a la retroactivitat, que és el tema fonamental.
Sense al·ludir a la mala imatge que el Tribunal Suprem ha donat a la ciutadania, i al perdó demanat pel president del Tribunal Suprem i del poder judicial, i sense ometre tampoc la mala gestió de la qüestió, per la necessitat d´un pronunciament inicial de tota la Sala Contenciosa Administrativa, no tota la culpa recau sobre l´estament judicial, el legislatiu i l´executiu hi tenen molt a veure, malgrat les seves crítiques al Tribunal Suprem.
M´estic referint a la no transposició a l´ordenament espanyol de la Directiva 17/2014 «sobre contractes de crèdit amb consumidors per a béns immobles d´ús residencial», pendent de la seva conversió en llei espanyola des del mes d´abril de 2016. Aquesta Directiva va dirigida a proporcionar als jutges un ancoratge més segur en les seves decisions, per imposar amb caràcter obligatori solucions que fins ara simplement venien contemplades en codis de conducta; i per harmonitzar normes prudencials del sistema bancari i financer, tot i que, malauradament, això últim no sembla ser una prioritat a Espanya.
En definitiva, una qüestió que és tècnica i de difícil solució per culpa de la poca claredat del legislador en redactar l´obligat al pagament de l´impost, ha acabat per afectar el sistema judicial, amb oblit de la classe política, que lluny d´assumir alguna critica en l´assumpte, aprofita l´ocasió per obtenir avantatges o rèdits electorals.
Resulta molt injust sentir parlar els polítics de manca d´independència dels jutges per les sentències de les hipoteques, de preteses trucades de la banca perquè canviïn el criteri. S´arriba a qüestionar el sistema de nomenament dels jutges del Tribunal Suprem quan això depèn d´un Consell General del Poder Judicial, designat exclusivament per la classe política, i la renovació el mes que ve es realitzarà com sempre, és a dir, sense participació de cap dels jutges als quals governarà.
És lícit qüestionar-se la solució donada finalment pel Tribunal Suprem, però un mínim de prudència imposa esperar a conèixer el contingut concret abans d´enviar-la al bagul dels records. Pot resultar estrany que la decisió final hagi estat presa per 15 magistrats a favor i 13 en contra, com si es tractés d´un resultat d´handbol. Això no és més que la demostració de la dificultat d´interpretar una norma gens clara quan això tenia un fàcil remei, l´adoptat aquest dijous pel Govern espanyol en canviar la llei per dir clarament qui ha de pagar l´impost.
Quan fou mort el combregaren.
