11 de novembre de 2018
11.11.2018

La vaga de metges

11.11.2018 | 06:00

Després que el president del Sindicat de Metges viatgés fa uns mesos a Brussel·les a complimentar Toni Comín, el pitjor conseller de Salut des de 1980, i que el president del Col·legi de Metges de Barcelona prestés més atenció a difondre fake news («Que a 48 hores de fer-se públic que un dels 4 finalistes al Premi Nobel de la Pau sigui Carles Puigdemont és en si molt transcendent», va escriure a twitter el 3 d´octubre) que a revoltar-se per la precarietat salarial i laboral del col·lectiu que representa, sembla que finalment els òrgans dirigents dels metges han pres consciència pública del deteriorament que està patint la sanitat catalana des de fa temps. De moment, han convocat una vaga de cinc dies per «la sobrecàrrega assistencial» i la «degradació de les condicions de treball» als ambulatoris.

Des de la Llei General de Sanitat impulsada per Ernest Lluch el 1986, la qualitat sanitària a Espanya, i molt en particular a Catalunya (també per la feina de diferents consellers de la Generalitat), va adquirir uns nivells d´excel·lència gairebé únics en el món. Sense perdre la qualitat professional, s´ha anat deteriorant en els últims deu anys. I no s´observen símptomes de redreçament. És cada cop més freqüent sentir gent del nostre entorn que es desespera per la tardança a obtenir hora per visitar el metge especialista, per la realització de proves diagnòstiques o per ser operat. Comença a ser especialment greu en l´assistència primària. Per això la vaga en aquest sector. Les vacants no es cobreixen i, en el millor dels casos, els usuaris van passant de substitut en substitut, trencant-se així aquell principi bàsic de coneixement i confiança mútua entre el metge de capçalera i el pacient. Fa dues setmanes, el diari Segre publicava que vuit metges de família s´han jubilat l´últim any de forma anticipada abans dels 65 anys per primera vegada a Lleida perquè ja no suportaven la càrrega de treball. El sistema frega el col·lapse.

Segur que les causes són diverses, i tothom podrà aportar les seves. Jo en destaco tres: 1. La població de Catalunya va augmentar gairebé un 20% entre 1998 i 2007, passant d´uns 6,2 milions d´habitants a 7,3 milions. La dotació dels recursos del sistema de salut, humans i econòmics, no va ser proporcional a l´increment de la demanda; 2. L´arribada de la crisi 2007-08 no només no va permetre atendre aquesta nova demanda, sinó que va disminuir brutalment el pressupost sanitari, amb totes les conseqüències que això comporta; 3. Falta de voluntat política. L´etapa d´Artur Mas/Boi Ruiz va impulsar, sigui per obligació o per devoció, part del sistema sanitari cap a l´àmbit públic i privat. Cert que si no fos per les mútues, el col·lapse seria total, però no tothom es pot permetre pagar una assegurança privada, amb la qual cosa el principi d´universalització de l´assistència sanitària no és equitatiu. La voluntat política també es reflecteix en els pressupostos. I una de les primeres mesures del nou Govern de Quim Torra, a principis de juny, va ser aprovar una injecció extraordinària de 20,4 milions d´euros a TV3. No per a la sanitat o per al tercer sector, que també està amb l´aigua al coll, sinó per a propaganda. Nítida demostració de quines són les prioritats polítiques.

He llegit que Mònica Terribas va dir aquesta setmana a Catalunya Ràdio que la vaga de metges als CAPs era una mala notícia. Discrepo. És una bona notícia. Després d´uns anys anestesiats, per fi un col·lectiu decideix protestar pel deteriorament d´un dels drets bàsics de l´Estat del Benestar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook