Tot Estat territorialment complex (ja sigui una Federació, ja un Estat regional, ja el nostre Estat autonòmic) és, primer de tot, una associació de queixosos, ploramiques, pidolaires i agreujats a causa dels pretesos privilegis i desigualtats d'algun o alguns dels ens políticament descentralitzats que l'integren. El repartiment dels diners sempre ha estat una qüestió summament espinosa als Estats compostos. A més, resulta inevitable que això passi així, perquè, com si no podrien justificar els barons o prínceps territorials ( «die Fürsten», precisament, se'ls anomena de forma irònica a Alemanya) les eventuals ineficiències dels seus respectius governs i administracions? Per descomptat, la queixa pot arribar a l'excelsitud del mite en asseveracions apodíctiques com «Espanya ens roba» o «Roma lladre», però no cal arribar als gemecs a aquests cims de falsedat. No només es qualifica d'intolerable que altres regions, comunitats, províncies, cantons, Estats membres o Länder tinguin més riquesa i millors serveis públics en sanitat, educació i assistència social, entre d'altres, sinó que es considera un atemptat al principi d'igualtat, i d'aquí les irades exigències de redistribució i anivellament dirigides aparatosament a la instància central, reclamant solidaritat. Solidaritat que els territoris més rics jutgen, naturalment, un inic espoli a favor dels connacionals més ganduls i en detriment dels més industriosos.

En tot això no hi ha res que ens pugui sorprendre, i el mateix passa en el si de la Unió Europea. Ara bé, molt sovint les demandes de solidaritat conclouen en propostes d'uniformitat contràries a l'essència mateixa de l'autogovern propi de les unitats components dels Estats complexos. Justament el que distingeix aquests és, en efecte, la diversitat de polítiques en l'àmbit competencial de cadascuna d'aquestes unitats, segons les orientacions rebudes de la ciutadania en els corresponents processos electorals. Res més lògic que una comunitat autònoma governada per l'esquerra tingui una política tributària (de major esforç fiscal) i pressupostària (de major despesa social) diferent d'una altra comunitat governada per la dreta. Una cosa tan òbvia resulta, però, difícil d'entendre per molts conciutadans nostres. Així, per exemple, un precepte constitucional com el contingut en l'article 139.1, segons el qual «tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions en qualsevol part del territori de l'Estat», se sol interpretar en un sentit uniformitzador totalment incompatible amb l'Estat autonòmic, com ha declarat des del principi el Tribunal Constitucional. Quan en realitat el que estableix el precepte és la igualtat de tots els ciutadans amb veïnatge en una comunitat autònoma, independentment de la seva procedència geogràfica, davant les normes i les institucions de la mateixa.

El curiós és que aquesta mala intel·ligència de l'autogovern de cada comunitat autònoma, aquesta manca de cultura federal com a cultura de la diferència, té lloc igualment en la, per a tants de nosaltres, sempre modèlica Alemanya. Així, en un estudi recent, el professor de Ciència Política Roland Sturm, catedràtic a Erlangen-Nuremberg, comença afirmant que als ulls de molts alemanys el federalisme no és més que una molèstia. «L'aspiració a ser un Estat unitari està realment estesa», constituint «una projecció paternalista molt potent» que va més enllà dels diferents partits polítics. Afegeix que, encara que la Llei Fonamental no imposa en absolut la consecució de «condicions de vida uniformes o equivalents» en tots els Länder, aquesta equivocada creença es troba molt popularitzada i es tradueix en «l'exigència absurda d'un federalisme sense diversitat institucional, econòmica, cultural o social». L'objectiu d'aquesta apel·lació a la uniformitat «no és només la igualtat i la justícia, sinó també -i en tots els partits polítics- el de l'eficiència». Amb això s'oblida, adverteix Sturm, que el veritable propòsit del federalisme és accentuar la democràcia i la separació vertical de poders. A més, i com observa el periodista Patrick Bahners, el que l'eficiència demanda no és la uniformitat, sinó un «federalisme competitiu» que justifiqui l'enorme despesa que suposen les administracions paral·leles dels 16 Länder.

Alemanya, en fi, es lamenta Storm, és un país sense federalistes, en què el federalisme com a principi democràtic ha caigut en l'oblit. A Espanya, per contra, l'Estat autonòmic ha calat, segons acrediten reiteradament les enquestes, en l'esperit ciutadà, en la nostra idiosincràsia institucional. Realment la descentralització política empresa el 1978 ha estat un gran èxit, tant en clau democràtica com de modernització i revitalització del país. Hem de, per descomptat, millorar la forma territorial de l'Estat construïda en aquestes quatre dècades, però es tracta, al meu entendre, d'un model de distribució del poder molt consolidat. Xoca, per tant, la paradoxa en què incorren aquells (i no són pocs) que pretenen que una fórmula constitucional que consagra el dret a l'autonomia es transmuti en una altra que consagri el dret a la uniformitat.