Mentiria si digués que no et vaig demanar. Porto des que vaig deixar de ser un nen imaginant-me quan arribaries. A contracorrent, sempre he pensat que a mi em calia algú com tu. Algú que em fes sentir viu.

Ja no ets avui aquella boleta que s'assemblava a la tieta només de néixer. Ets un nen amb preguntes que tracten d'endinsar-se en el món dels adults i que conserva les primeres pors. Sovint no entens d'horaris i et passes les normes per on et convenen, cosa que et fa ser més autèntic. En un món on la majoria voldrien que tot fos uniforme, tu has decidit que el llop dels contes és el teu amic. Que matar dracs és la millor forma de conèixer nous nens. O que cal usar com a motlle de plastilina cada objecte que et regalin per intentar absorbir cada detall de la seva natura. Que cada carrer que baixa és un tobogan i que la Catedral i «en Félix» són l'estrella polar si ets gironí. I que el teu germà estigui batejat com a «Guguito» és una mostra més de la teva capacitat d'innovar.

Quan vas néixer ens deien que una revolució que començava a Catalunya estava a punt de transfigurar el món. I certament avui ja no és el mateix, gairebé 1.500 dies després. Ens diuen que vivim una mala època, que tot el que hem conegut s'enfonsa, que les democràcies estan en perill i que hem perdut el nord. I et miro i només puc riure: ells no et coneixen. Des que tu hi ets, tot ha cobrat més sentit.