De la prudència

Permeteu-me que aprofundeixi una mica sobre la necessària prudència dels nostres actes, sobretot, si aquests actes poden perjudicar algú, individualment o col·lectiva.

Moltes vegades ens sentim empesos a emprendre alguna aventura, lúdica, afectiva, empresarial, social, política, etc., però tanmateix hauríem de tenir en compte la dita del famós escriptor anglès G.K. Chesterton, (1874-1936): «Tota aventura és una rauxa, però els aventurers han d'ésser assenyats».

Ser prudent, assenyat, vol dir pensar i calcular els riscos possibles de la nostra escomesa. Preveure'n les conseqüències personals i socials, a fi de no fer mal a la pròpia salut (física, mental, emocional i espiritual), però sobretot no perjudicar innecessàriament res, ni els bens aliens, ni el benestar integral d'altres persones.

Amb aquesta perspectiva, m'atreveixo a preguntar:

Com podem qualificar l'acció política de l'anterior Govern de la Generalitat, amb la declaració unilateral d'independència? Prudent o imprudent? L'amable lector pot formular la pròpia resposta.

Tanmateix, també podem passar pel sedàs de la prudència algunes instruccions, dictàmens fiscals i sentències judicials que han esverat bona part de la societat. Recordem: «Sentència de La Manada», «Pagament de l'impost AJD» i moltes altres.

Quan parlem de prudència en l'àmbit judicial, entenc que no podem passar per alt el debat existent entre moralistes, sobre si en les sentències ha de prioritzar la prudència sobre l'aplicació ferma de valors com la justícia, la veritat, etc.

S'il·lustra el dilema amb el següent exemple: tens un amic amagat a casa teva perseguit per uns assassins i aquests t'interpel·len sobre si saps on és. Moralistes com Kant diuen que la veracitat en qualsevol circumstància és un deure absolut, però d'altres com Max Weber apel·len a «l'ètica de la responsabilitat» i es pregunta: «Quin valor té el caràcter absolut dels principis si va contra la simple humanitat, del bon sentit, de la bondat i la compassió».

Aquest exemple em serveix per preguntar-me quina serà la prudència de les sentències del Tribunal Suprem que ha de jutjar els nostres presos polítics. Unes sentències basades en la moral inflexible de la defensa de la unitat de l'Estat espanyol, com a valor suprem i indestructible, o unes sentències, condicionades per la prudència i fonamentades per «l'ètica de la responsabilitat».

Diuen que la prudència mira el futur i ens en fa responsables. Un futur que entre tots hem de construir. No podem ser irresponsables i negligents si volem per als nostres fills i nets un món més humà. Això val tant per al medi ambient com per a la convivència i les relacions socials, presents i futures. La bona convivència és l'aire que tota societat necessita per viure en pau i no la podem malmetre.

Hi ha una frase de Jordi Carbonell en l'acte de Sant Boi de Llobregat (11/09/1976) que ha esdevingut consigna entre molts independentistes que sempre m'ha fet pensar que no casa amb el meu concepte de prudència: «Que la prudència no ens faci traïdors».

Entenc que la prudència, com a virtut i com a responsabilitat social, mai pot fer traïdor a ningú de cap causa que sigui justa i democràtica. Crec que no s'ha de confondre «ser prudent» amb «ser pusil·lànime», o sigui, d'ànim feble i tímid. Ans al contrari, la prudència és font de paciència, persistència i resiliència.

La prudència il·lumina la veritat i dona forma a la justícia. La prudència no és moral teòrica, abstracta, sinó moral aplicada. La prudència ens salva del fanatisme, sempre imprudent, sotmès al vendaval de l'entusiasme.

Els fanàtics quants horrors han fet en nom dels conceptes abstractes «d'unitat», «el bé», «la justícia», «llibertat», etc., sense l'assenyada prudència?

Per a mi, és imprudent escoltar només els grans conceptes morals i és immoral ser imprudent.