Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, argumenta en el llibre El final del desconcierto (2017) que la crisi financera del 2008 i la gran recessió econòmica posterior van qüestionar els fonaments polítics, les democràcies liberals i les societats pluralistes. I que els efectes socials han estat de dos tipus: «D'una banda, l'augment de les desigualtats ha portat l'enfrontament de les classes mitjanes i treballadores contra les elits. De l'altra, la por de la diversitat cultural ha fet renéixer els sentiments identitaris».
L'anàlisi emfatitza el trencament del nexe entre el creixement econòmic i el progrés social. És a dir, en la ruptura del «cercle virtuós» de l'estat del benestar instaurat després de la Segona Guerra Mundial (creixement sostingut, increment de salaris reals, redistribució de la renda...).
Bé, aquesta visió idíl·lica oblida que l'etapa era el resultat de lluites dels treballadors i temors de la patronal. A canvi de la pau social, les elits alentien la voracitat de maximitzar beneficis. I va durar fins que la Thatcher i el Reagan van provocar el seu desmantellament (reducció de la despesa social, desregulació dels mercats, privatització d'empreses públiques i reducció del poder dels sindicats). D'aquella pols venen aquests fangs.
Això no apareix en el llibre perquè Antón Costas, «un optimista escèptic», és partidari «d'una economia social de mercat o, si es prefereix, utilitzant el terme capitalisme, d'un capitalisme competitiu i inclusiu». Vaja, la recepta d'un socioliberal!
La seva aposta passa per «renovar el contracte social liberal-socialdemòcrata que va permetre reconciliar capitalisme de mercat, progrés social i democràcia». Es tractaria d'un «compromís entre tots els membres i grups d'una societat per compartir un projecte comú de futur i cooperar lleialment entre tots per aconseguir-lo».
Per a l'autor, l'alternativa progressista a la crisi del model capitalista és la reivindicació d'un «sistema econòmic més radicalment igualitari» i «una democràcia pluralista i representativa en una economia de mercat competitiva però fortament antimonopoli».
I enumera els grans reptes pendents: promoure l'estabilitat macroeconòmica, defensar el valor social de la competència, incentivar un creixement inclusiu, reduir la desigualtat i millorar el funcionament de la democràcia. S'acabaria el desconcert? Doncs no.
Són bones intencions per civilitzar un capitalisme salvatge que estan condemnades al fracàs. Les crisis són inevitables en una economia de mercat.
Per tant, la qüestió essencial és canviar la dinàmica històrica en què sempre és la gent del carrer qui pateix la crisi i una minoria de poderosos qui se'n beneficia.
