13 de novembre de 2018
13.11.2018

El mes de les ànimes

13.11.2018 | 00:34

Novembre. Les campanes toquen i ens retornen el record d'aquells que no hi són, que partiren pel camí de la fosca. He acudit al cementiri. També hi tinc els meus morts. Mentre algú es recordi d'ells, no moriran del tot. Un dia, tanmateix, els arribarà l'oblit. Una dona neteja la tomba del costat. L'he saludat i em diu que és bona cosa acudir al cementiri, aquests dies, i visitar el lloc on romanen els nostres difunts. «Tanmateix –acaba per dir-me–, tots hi hem de venir, un dia o l'altre». Potser feia temps que no havia sentit una veritat tan rotunda. I em revenen a la memòria les paraules amb què acompanyaven la imposició de cendra sobre el front de la gent, tot just en encetar-se la Quaresma: « Memento homo quia pulvis es...» «Recorda que ets de pols i a la pols tornaràs». No sé si l'expressió «pegar un polvo» amb què de manera vulgar ens solem referir a l'acte sexual, té alguna cosa a veure amb la frase llatina del dimecres de Cendra. Tots som de pols, tots acabarem al cementiri, tots procedim d'un «polvo». Diria que procedim d'una engruna de «polvo». Més que d'una grapada de terra, som fills d'una mica de pols vinguda d'un estel. Som fills dels estels. I aquest és el nostre origen.

He sentit a dir que la felicitat de què gaudirem després de la mort és indescriptible. No hi ha paraules per dir la felicitat de què gaudirem. Però un dels problemes que més costen de resoldre és saber de cert on anirem a parar, a part del cementiri, que assegurava aquella dona que netejava la tomba. Anirem al cel. Antigament, el cel era un espai d'immobilitat eterna. Vull dir que els seus habitants –els elegits–, no es movien per res. Les ànimes es contemplaven unes a les altres, alliberades de passions i ressentiments. La salvació era arribar al repòs etern, a aquella immobilitat santa. Que descansi en pau, solia dir-se –encara es diu– als funerals. Sovint es posava l'accent en la paraula pau, més que no en el descans. La importància es troba en el descans. Immòbils, pietosament agenollats, un al costat de l'altre, afilerats. Ni un escambrí, ni una partida de parxís, ni de dames, ni d'escacs, ni una mandala, res de res. La més rigorosa immobilitat. No serà la immobilitat a què ens vèiem sotmesos aquells que férem el servei militar. El cabo deia: « Presenten armas, ar!» I no podies moure ni una cella. Estic convençut que, quan serem al cel, una cella així mateix la podrem moure.

De sempre, ens havien dit que el cel era cap amunt, que ens hauríem d'enfilar per arribar-hi. Jacob somiava que el cel s'obria, que amollaven una escala, que pujaven i baixaven els àngels. Ho fan, en una proporció més reduïda, els avions: s'obri la porta i apareix una escala que es despenja de l'avió. Els grans avions necessiten que l'escala vingui de fora, com una ròtesi. Però la gent dirigia la pregària cap amunt i implorava l'auxili. L'esperança, diuen, és vertical. No podem oblidar-ho, això: l'esperança és vertical. A la rondalla En Pere de sa Gerra de mossèn Alcover, el protagonista s'enfila per una favera, amunt cap al cel. També per a en Pere, empès per la dona, l'esperança d'aconseguir una vida millor era vertical.

Potser del Barroc, ens arribà l'aplicació de la terminologia que procedia de l'univers monàrquic a la grandesa del cel. Déu és la suprema Majestat que habita en un castell voltat de jardins meravellosos, seu en un trono, porta una corona i envia ambaixadors a la Terra. Hi hagut, d'ençà de molt de temps, una transposició de l'imaginari monàrquic a la vida celestial. La gent entenia que, més enllà de la mort, les ànimes viurien en un regne, el regne del cel. A la cort celestial tots portarem vestits bellament adornats i viurem una vida de luxe. Diuen que hi haurà músiques i que, els diumenges a la tarda, els àngels faran una mica de ball. No diuen si serà ball d'aferrat o ball de bot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook