Recordo haver escrit fa anys un conte sobre un país en el qual, misteriosament, començaven a néixer nadons sense ombra, el que provocava entre les autoritats una alarma tan gran que l'Estat decidia nacionalitzar les dels que venien al món amb elles per tal de trossejar-les de manera que a cada habitant n'hi toqués almenys un quart, o mitja. El relat incloïa moltes variants que ara no em venen a la memòria, tot i que sí que crec recordar que les ombres simbolitzaven la riquesa d'aquell regne. Entre nosaltres neix molta gent pobra i molta gent rica. Però no estem preocupats pel repartiment de la riquesa, que constituirà, ho vulguem o no, un dels grans debats dels anys vinents. Els països més avançats ja porten temps donant-li voltes a l'afer de la renda bàsica universal, ja que en el món que ve no hi haurà feina per a tothom, tot i que sí riquesa per a tothom. Tal és la qüestió que hauria d'ocupar els primers llocs de l'agenda política dels nostres líders. El repartiment de la riquesa no és un tema: és el TEMA, igual que el repartiment de les ombres era, al meu conte, el nucli de la resta de la peripècia narrativa.

Com que són freqüents els salts de la ficció a la realitat, resulta que aquest matí plujós de novembre em trobava llegint el diari sense ficar-me amb ningú quan vaig ensopegar amb aquest titular: «Els nadons nascuts sense braços, el misteri que torba a França». I en efecte, un cop a dins de la notícia, em vaig assabentar amb horror que al país veí, sense res que de moment ho justifiqui, està naixent un nombre inusual de nens i nenes als quals els falten les mans. De moment, cap especialista s'atreveix a assenyalar una causa. Es parla de problemes ambientals, de l'alimentació, dels medicaments, però ningú s'arrisca a assenyalar l'origen d'aquesta anomalia que rep el nom d'agenèsia. Podria ser el principi d'un conte, fins i tot d'un conte infantil, i no dels més cruels. Si el nombre dels que neixen sense mans creixés, s'atrevirien les autoritats a nacionalitzar-les perquè tots els francesos en disposessin almenys d'una?

Quan a la realitat li dona per crear metàfores, no se'n va per les branques.