Es comença rastrejant les empremtes de l'actualitat en els anys trenta, i s'acaba desenterrant el cadàver de Franco. Aplicar receptes amb un segle d'antiguitat equival a ficcionar les dades, una manipulació encara pitjor que falsificar-les. La història és molt útil mentre la mantinguis tancada en el seu calendari. Aquesta llei decau quan els successos espremuts com a referència es remunten a la dècada anterior, un marge que permet aprofitar els ensenyaments del passat abans de la seva caducitat.
Acabat de prometre el càrrec de president de l'executiu, Zapatero va convocar una roda de premsa per sorpresa per anunciar que «he donat l'ordre que les tropes de l'Iraq tornin a casa». La decisió més valenta del seu mandat va ser la primera. I la més covarda, l'última, replicaran els que encara avui el culpen de submissió als dictats ominosos d' Obama en la crisi econòmica.
La distància amorteix una decisió adoptada una setmana després del major atemptat de la història d'Europa, deixant en entredit a una coalició emborratxada en aquell 2004 d'una victòria prematura. Zapatero va tenir visió. O previsió, una vegada examinat el posterior enfangament de la contesa. Sense més suspens, el Tribunal Suprem ha estat l'Iraq de Pedro Sánchez, el gran gest que ha substituït en la política postmoderna el grand dessein o gran projecte. El president havia intentat la revàlida popular de la seva presa de possessió formal en una desena d'ocasions, sempre sense èxit. Una roda de premsa per sorpresa li va franquejar l'accés a l'acreditació massiva el dimecres.
La temptació d'escriure que Sánchez va encertar en la diana queda vetada, una vegada que el president s'ha trobat en el vèrtex d'un presumpte magnicidi en l'estel·la de Chacal. Escapar il·lès als atemptats és una altra distinció dels estadistes, de Hassan II a De Gaulle per tornar a la novel·la de Frederick Forsyth. No obstant això, fins al soroll de sabres i fusells s'esmorteeix davant l' In dubio, pro Banca sentenciat pel Suprem, que ni tan sols mereix una desqualificació valleinclanesca. S'ha mostrat simplement apergaminat, on el refugi de la cúpula judicial en comportaments dels anys trenta és més preocupant que la seva eventual distorsió dels preceptes legals.
La penetració crítica en el discurs de Sánchez adverteix un compromís de baix cost, més emocional que pragmàtic. Si més no va actuar, on Rajoy s'hagués refugiat en el respecte a les decisions dels tribunals que precisament ha inundat el Suprem de descrèdit. I tampoc la retirada de l'Iraq equivalia a anar-se'n del Vietnam, donada la raquítica aportació espanyola al conflicte mesopotàmic. Zapatero va quadrar els sectors castrenses, i el seu successor socialista va posar ferms els jutges del Suprem. No només actuava en nom dels ciutadans, també representava els tretze magistrats que van votar en minoria i es van escandalitzar del missatge desolador que transmetien a la societat.
Després del regal del Suprem, pot afirmar-se amb propietat que Sánchez guanya la presidència del Govern el mateix dia en què els magistrats es van rebaixar a l'altura dels polítics. Reiterar que els rituals mediàtics són més sagrats que els protocol·laris produeix certa vergonya. I atès que la plana major de l'egregi Tribunal no trasllueix una simpatia excessiva pel president socialista, cal imaginar la seva decepció col·lectiva en comprovar que eren víctimes d'un gag en dues vinyetes. A la primera, els jutges es posen voluntàriament en ridícul. En la segona, encaixen la reprensió l'endemà d'un ésser inferior, enfundat en l'americana negra antracita que es reserva al comentari dels atemptats terroristes.
Lluny de la laudatio, convé recordar que el primer ministre s'ha aferrat al Suprem hipotecat després d'una dotzena d'intents erms. L'Iraq de Sánchez havia d'haver estat Catalunya, sense salvar les distàncies. També aquí va rebre oxigen del Suprem, ara a través d'una fiscalia capaç d'escriure que els colpistes catalans «van encoratjar que la ciutadania acudís en massa a votar, i d'aquesta manera obligar l'Estat a actuar mitjançant l'ús de la força». Davant d'abusos semblants, el PSOE s'ha quedat paralitzat dins i fora de la regió que va dominar a la vora de l'hegemonia en els comicis estatals. Per fortuna per a La Moncloa, els independentistes practiquen la realpolitik amb més encert que la ultradreta moderada que arrasa en cartellera. No importa que els fiscals en teoria jerarquitzats de la taifa del Suprem demanin 25 anys, o són 250?, per a Oriol Junqueras. Els catalanistes que van donar suport a Rajoy en la reforma laboral també auxiliaran Sánchez en els pressupostos.
