No hi ha res més instructiu que ordenar els prestatges d'una llibreria. L'altre dia, intentant posar una mica d'ordre, em vaig trobar amb vells exemplars de còmics dels primers 80, sobretot d' El Víbora, però també fanzines més o menys underground, d'aquells que es venien gairebé d'amagat en algunes botigues de discos o en alguns bars, no gaires. Els vaig estar fullejant una estona i vaig haver de mirar diverses vegades la data de publicació: 1981, 1982, 1984. Increïble. Per tot arreu, miressis on miressis, hi havia xeringues, transsexuals, sexe, sexe i més sexe -i dedicat, a més, a tota classe de fílies i parafílies-, paraules obscenes, terroristes, bombes, metralletes, ganivets, crims, profanacions, insults generalitzats, en fi, de tot. El gat Fritz de Robert Crumb i els Freak Brothers de Shelton, l'Anarcoma de Nazario, el Makoki de Gallardo & Mediavilla, el Peter Pank del gran Max o les revisions altament sexualitzades -gairebé porno- que feia Pilar amb els antics personatges dels còmics: per qualsevol d'aquestes historietes, si es publiquessin avui dia en una revista digital o en un diari, hi hauria manifestacions, crítiques despietades als diaris, debats en les tertúlies, interpel·lacions parlamentàries, i potser fins i tot actuacions judicials, boicots i amenaces al carrer.

Però el curiós del cas és que fa quaranta anys -40 anys!- una revista com El Víbora es venia amb tota normalitat en qualsevol quiosc i arribava a vendre 40.000 o 50.000 exemplars, o fins i tot cent mil en alguns casos. Amb les seves bombes i les seves xeringues i els seus sexes drets i les seves ganivetades i els seus crims i els seus deliris sexuals. Avui dia, per moltes d'aquestes historietes es demanarien càstigs i censures contra els seus autors, i s'acusaria el director de la revista i fins els seus lectors, i les crítiques plourien per tot arreu: de l'extrema dreta més ximpleta i reaccionària, sí, però també dels sectors feministes radicalitzats i de l'esquerra beneita que s'ha identificat amb totes les víctimes i que creu veure un atropellament i un insult en qualsevol cosa. Però en aquella època, fa quaranta anys, totes aquestes historietes i aquests dibuixos -bruts, grotescs, sacrílegs, descarats- es veien amb normalitat. Pot ser que resultessin molestos o feridors -i ho eren, vaja que sí, perquè aquest era justament el seu propòsit-, però ningú s'escandalitzava ni posava el crit al cel ni corria a buscar un guàrdia. És més, fer això s'hauria interpretat com una reacció histèrica i vergonyosa que hauria desacreditat immediatament qui demanés censures i càstigs per a aquestes historietes. Escandalitzar-se, en aquella època -que ara ja ens resulta tan llunyana com l'imperi de Nabucodonosor-, es considerava una actitud pròpia de gent nècia i irritable. I fer-se l'ofès, o indignar-se amb molta facilitat -com fem ara-, es prenia com un signe d'idiotesa.

Ara, en canvi, sembla que qualsevol que s'escandalitzi o s'ofengui està demostrant una aclaparadora superioritat moral sobre la resta de la humanitat. Ofendre't et fa sentir bondadós, just, raonable. Si crides, si t'escandalitzes, si corres a denunciar alguna cosa per inadequada o vergonyosa, estàs donant a entendre que ets una bona persona, un d'aquests trenta-sis justos que segons la vella tradició jueva sostenen el pes de la humanitat. Fa quaranta anys era just al contrari, però avui dia han canviat les tornes. I molta gent sembla incapaç d'entendre les bromes, l'humor, la ironia, el context del que es diu o la simple fantasia amb què s'expressa algú. Fins i tot la imaginació està mal vista, perquè la imaginació canvia les coses de lloc, exagera, fantasieja amb la realitat o ens fa creure que les coses podrien ser d'una altra manera a com en realitat són. I com que ens hem tornat fonamentalistes, ho llegim i ho interpretem tot al peu de la lletra, perquè no entenem els dobles sentits del llenguatge, ni aquestes dislocacions del sentit que alteren subtilment les coses quan ens introduïm en el món de la ficció.

El meu pare va veure de vegades exemplars del Víbora, i encara que a ell no li agradaven -era un món que per a ell no tenia cap sentit-, mai li va passar pel cap indignar-se pel fet que el seu fill els llegís. En el seu món, que encara seguia sent el nostre -encara que d'això només ens n'adonem ara-, així eren les coses dels adults. Però aquest món, que era el d'Anarcoma i Makoki i els Freak Brothers, ja no existeix. Ara el món és dels ofesos, dels escandalitzables, dels que corren a cercar un guàrdia quan veuen alguna cosa que no els agrada.