No se sabrà mai del tot cert com va començar el procés perquè es manegen moltes hipòtesis. Fins i tot algunes contradiuen les altres. Ningú en concret va donar el tret de sortida, sinó que va ser una acció popular aparentment espontània, malgrat que es teoritza que uns cervells conspiradors es posaren d'acord davant la debilitat de l'Estat espanyol i manipularen la voluntat popular, dolguda per la retallada del Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya. Una terra ben abonada per cavar-hi les llavors de la protesta creixent que fructificaria en grans manifestacions i signes visibles de malestar contra l'Estat espanyol. D'aquí neixen moltes crítiques al procés que per desqualificar els partidaris se'ls titlla d'adoctrinats, alliçonats, titelles, putxinel·lis i manipulats.

Hi ha qui afirma que CiU, que sempre havia governat la Generalitat, excepte uns anys en mans del PSC, va embarcar-se en una travessia impossible cap a Ítaca per tres raons: marcar diferències polítiques amb ERC, desacreditada pel seu suport al president José Montilla, i usurpar-li l'espai del sobiranisme, amagar el fangar del 3% de corrupció o atendre fidelment la voluntat popular, manifestada en uns onze de setembre reivindicatius de gent victorejant: «In-Inde-Indepedència».

Més conjectures: el PP, però sobretot Cs, sense una Catalunya revoltada no albirava cap futur gloriós. Cs va créixer electoralment en la mesura que avançava l'anhel col·lectiu d'autodeterminació i aparegueren reaccions més o menys agressives per parar-lo i accelerar-lo ensems. Sense acció no hi ha reacció. Així doncs hi hagué una alarma general i s'advertí que el passava a Catalunya representava un atac frontal a l'unitat d'Espanya.

Tot això principià el 2011-12 i qui va sortir-ne beneficiat, com un partit salvavides, fou Cs, que va estendre la protesta per totes les comunitats presentant-se també com a alternativa jove i bufona a un PP tacat per la corrupció i dirigit per icones passades de moda. Tal fet comportà que al maig d'enguany el seu tòtem més valuós, Mariano Rajoy, dimitís, després de la moció de censura de Pedro Sánchez, nomenat president sota els auspicis de Podem i dels partits nacionalistes, que interpretaren que un aire fresc, dialogant i pactista recorreria de nou Espanya.

Igualment s'ha de tenir en compte que existeix un despit, un ressentiment en molts catalans contra la forma com Espanya els ha tractat històricament igualment que el franquisme sociològic reaccionari està enquistat en moltes ànimes. Aquest greuge històric contra Catalunya, mai reparat, exigeix solucions dràstiques per uns i pactades i negociades per altres. La consciència sobiranista desperta en determinats períodes i sempre coincideix quan l'Estat espanyol està feble, ja sigui perquè es desmembra territorialment o perquè pateix una greu crisi econòmica o bé sigui perquè hi ha una insatisfacció moral i psicològica, política, ara mateix contra la monarquia molt desgastada pels excessos de Joan Carles I.

Més supòsits que justifiquen el desig d'alguns d'amputar Catalunya d'Espanya: la societat civil, una forma ambigua de definir els moviments organitzats com Òmnium ( Jordi Cuixart), l'Assemblea Nacional Catalana ( Jordi Sánchez) i els desorganitzats, sense un líder clar, com els CDRs (2017) però també la munió enfervorida, visible en la manifestació, i que arran de la detenció dels polítics catalans ha fet groguejar carrers i places, igual que figura un esquitx groc en el pit d'algunes persones. La CUP, un partit gens convencional, actua també com una assemblea de veïnatge.

Ha estat un esdeveniment innegable la ràpida politització de la societat en la nostra història recent, més que en el temps de la transició a la democràcia. L'opinió pública es dividí i uns se situaren en una voravia del carrer i altres a l'altra banda. Ara quasi no dialoguen. Es trencaren relacions familiars i socials potser perquè eren superficials i mai havien tractat temes en profunditat, uns no sabien massa bé quina era la ideologia política i sentimental dels altres. Les dues espanyes, les dues catalunyes. Tanmateix la incomunicació entre els partidaris d'una ideologia i els de l'altra ha esdevingut un fenomen corrent en el món occidental.

També els mitjans de comunicació es radicalitzaren i ara uns diaris nodreixen els lectors àvids d'emancipació nacional i uns altres defensen descaradament l'unionisme. Si el mercat dels lectors està partit per la meitat ideològicament, la premsa complau els seus clients perquè aquests volen comprovar que els escrits publicats els donen la raó, desitgen llegir el que ells pensen. Uns articulistes teoritzen i altres es dediquen a escopir en el text improperis. Poca premsa ha mantingut un equilibri plural

He conegut moltes persones que des del primer dia s'apuntaren al que s'anomenà el «procés». Mai va agradar-me massa aquesta denominació, però no es podia dir república, autodeterminació, independència, així doncs s'optà per un nom kafkià, associat a la novel·la El procés; durant aquest període la realitat s'ha fet kafkiana, atès que no s'entenia el que s'escenificava davant nostre.

Ramon Iglesias al Diari de Girona va escriure que a partir de l'1-0 el desassossec i la manca de creativitat no sols afecta músics, artistes i escriptors, sinó gent corrent, els nostres veïns, i tots sentiren com molts lliris blancs s'havien trencat dins seu. Efectivament, un estat d'ansietat va recórrer les ciutats i pobles de Catalunya, per la violència desfermada contra uns electors que volien votar amb un resultat sense cap valor jurídic. Per ser just haig de dir que moltes persones contràries al referèndum també sentiren com esquinçaven les carns de les seves ànimes.