La vida és risc. No en el sentit de jugar-se el físic, que també pot arribar a ser-ho, sinó en termes emocionals. No hi ha dia en què no ens veiem abocats a situacions o persones que ens forcen a afrontar els nostres límits i la nostra capacitat de resiliència, talment com si el que sentim hagués de ser sotmès a una revàlida permanent. De fet, acceptar que l'existència suposa posar a prova la teva empatia és part indispensable de saber gaudir-la, perquè al capdavall és la demostració més fiable de la nostra pulsió vital. Si sents, si pateixes, si comprens, és que hi ets, que respires. Pot sonar a tòpic, però és realment com funciona. És un risc, sí, perquè sempre podries embolcallar-te els refugis de la distància o la indolència, i esdevenir un espectre que vaga per realitats pròpies i alienes, en lloc d'exposar-te a un sofriment que pot ser fins i tot difícil de justificar. Davant la possibilitat del dolor, doncs, tens dues opcions. Una és no fer res, posar-te a resguard, passar pàgina i apagar els ressons de la memòria, ser dels que transiten pel camí una mica més enrere que l'altre per evitar prendre mal. Pots jugar a fer veure que no t'importa, a que portes el cap ben alt mentre la processó va per dins i evitar la projecció de les teves fragilitats. L'altra opció és descobrir el teu rostre, mostrar els seus porus i les seves ferides, i encaixar el cop per aprendre'n les lliçons. No defugir les fissures de la teva ànima sinó recórrer-les, conèixer de prop la seva orografia i els seus abismes. Dialogar amb les teves febleses, que són les que construeixen els veritables miralls de la quotidianitat. Perquè al final, no hi ha derrotes ni pèrdues, no hi ha res ni ningú que se'n vagi prou lluny com per ser impossible d'entreveure. El que hi ha són noves formes de mirar i de viure, itineraris alternatius per als mateixos delits i percepcions. Poques coses t'ensenyen tant sobre tu mateix com aquelles que et fan tremolar les cames i diagnosticar les teves limitacions. Pots triar la zona de confort, limitar-te a permetre que el temps actuï com a pal·liatiu d'aquells pensaments que t'esquerden la màscara. Però a la llarga, el veritable desafiament, i la veritable victòria, és no sucumbir a la resignació i apel·lar a la força de les teves conviccions. Aquesta és l'essència del risc: assumir-lo, per més que costi, per més que et faci dubtar de tu mateix i de les teves decisions, és l'única manera de saber qui ets.