Carnaby Street era el lloc idoni per comprar rotllos de paper higiènic amb la Union Jack impresa. O calçotets amb el mateix estampat patriòtic. Cap ubicació els sembla inadequada als anglesos per a la seva bandera, què més es podria esperar d'un país degenerat. Quan Dani Mateo es va sonar amb l'ensenya espanyola en un escenari televisiu, que no una caserna, estava cometent un crim imperdonable en un humorista. La manca d'originalitat. La seva proposta no va ser gaire escandalosa, sinó massa fàcil. Els agreujats no són els horroritzats, sinó els avorrits pel seu gag.
A partir d'aquí es desencadena la sobreactuació de costum. Exigeixo que es difongui la llista d'empreses que han retirat la seva publicitat d' El intermedio, per deixar de comprar els seus productes per obstaculitzar la llibertat d'expressió. Reivindico el meu dret a ser escandalitzat i sobresaltat, l'única garantia de sentir-se viu en el món profilàctic. No són cabòries d'un ateu antipatriota. Els fonamentalistes dylanians agraïm les blasfèmies contra el nostre Déu, el maleït Dylan, a qui retraiem quotidianament les seves pitjors cançons. L'heretgia reforça la nostra fe.
La bandera de Dani Mateo no sona. L'humorista debilita el seu dret a la transgressió, perquè no ha eixugat ni esbandit els mocs en la seva autèntica bandera, que ha de ser un drap en què sobresurti el logotip de La Sexta. L'autèntica provocació d'alt risc consisteix a sonar-amb el seu canal. Impossible? David Letterman, sens dubte l'humorista més important del canvi de segle, no malgastava l'oportunitat de mofar-se en antena dels directius de cadenes com la CBS, que li pagaven milions de dòlars. Sovint els reptava en pantalla a cops de puny. Espanya, Déu, no són precisament valors borsaris a l'alça. Ara bé, Dani Mateo trepitjant l'emblema de La Sexta, això és espectacle.
