L'any 72 vaig ensopegar amb un volum a tot color dels 4 Fantàstics. No sabia qui eren, però no havia vist mai res igual: els herois s'enfrontaven a un dictador europeu, vestit amb màscara i capa medieval, que disposava d'armes impossibles i un exèrcit de robots. Era al·lucinant.
Ara bé; més enllà de la trama, de la personalitat de cada caràcter o de la barreja enginyosa de registres èpics i còmics, res de tot allò hauria estat tan grandiós sense els dibuixos fulgurants i dinàmics de Jack Kirby. De fet, aquesta va ser una de les claus de l'èxit de Stan Lee: poder comptar amb artistes tan potents com Kirby, Steve Ditko o Bill Everett, capaços de transformar un full i mig d'argument (sense diàlegs) en vint pàgines plenes de vinyetes, ben planificades i amb un ritme visual i narratiu aclaparador.
Dit això, ningú no li podrà negar la visió, la intel·ligència i la intuïció amb què va rejovenir el còmic superheroic, un gènere que llavors es trobava en hores baixes. Lee el va humanitzar, el va modernitzar i va voler donar-li un punt de realisme per atraure un públic més adult. L'escriptor era un remolí. T'amania una història amb tocs d'aventura, humor, ciència-ficció, fulletó, drama existencial... I el resultat no grinyolava!
No sé qui va dir que Stan Lee era «l' Homer de la nostra època». Més enllà de la hipèrbole, però, és veritat que ens va oferir un panteó mitològic contemporani de superherois, i que els va embarcar en unes epopeies tan emocionants i plenes de prodigis com les que s'empassaven els grecs d'abans de Crist.
