Vagi per endavant que penso que Franco no ha d'estar al Valle de los Caídos, entre altres coses perquè no és un «caigut». Fa poc la meva neta de vuit anys em va preguntar que qui era Franco. Li vaig contestar que era història. Perquè Francisco Franco, que es va autotitular « caudillo de España por la gracia de Dios», és avui història i els nens ja no saben qui va ser.
Però el govern no se n'ha assabentat i s'ha entestat a reviure'l ficant una pota rere l'altra fins al punt que es podria parodiar Donald Trump quan es va referir als maldestres intents saudites de negar l'assassinat del periodista Jamal Khashoggi al Consolat General d'Aràbia Saudita a Istanbul, per acabar després reconeixent la seva mort: accidental, primer, i premeditada, després. Trump va dir que era l'«encobriment més barroer de la història» i té raó, el que no ha obstat perquè després segueixi tan amic del presumpte inspirador del crim.
El Govern, que està en campanya electoral des que va fer fora Mariano Rajoy després de guanyar-li amb tota legitimitat una moció de censura, vol fer mèrits per poder seguir governant amb el vot ciutadà i no amb la simple aritmètica parlamentària. Però com que governar amb només 86 diputats és força complicat a la vista del caràcter poc de fiar dels seus suports parlamentaris i no té capacitat per enfrontar els veritables problemes del país, es veu obligat a fer gestos simbòlics mentre espera a veure si aconsegueix tirar endavant uns pressupostos pactats amb Podem o ha de prorrogar els del PP. Aquí res de mitges tintes. I mentrestant, per dissimular i entretenir el respectable ha decidit treure Franco de la seva tomba de Cuelgamuros, on dormia el son dels injustos sense que gairebé ningú es recordés d'ell, que és el que es mereix.
Però com que el Govern té pressa, perquè no sap el temps que li queda fins que uns o altres l'obliguin a fer aquestes eleccions que no desitja, ha actuat barroerament i sense buscar els necessaris acords parlamentaris que al meu entendre hauria pogut aconseguir amb una mica de paciència, perquè en aquest assumpte gairebé tots els espanyols estem d'acord: un dictador no ha de tenir un monument funerari i menys encara tan gran i tan ofensiu per a molts com és el Valle de los Caídos. I ha decidit canviar la Llei de Memòria Històrica perquè només hi puguin ser enterrats els morts de tots dos bàndols en la Guerra Civil, cos que obliga a exhumar les restes del dictador però no els d'un altre colpista com José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, moviment feixista com pocs, però assassinat poc després de començar la guerra.
I llavors van començar els problemes perquè la família Franco va decidir no cooperar, com era previsible, fins que veient que anaven a treure al seu parent del Valle d'una forma o d'una altra van decidir enterrar-lo en una cripta de la seva propietat a la catedral de l'Almudena, al cor de Madrid, al costat del mateix Palau Reial. Es tracta d'un engendre neogòtic construït al segle XX, cosa que ja no té sentit, la decoració interior és encara més lletja (els frescos els va pintar Quico Argüello, fundador del Camí Neocatecumenal). Pel que sembla els familiars estan en el seu dret d'enterrar a la seva cripta qui vulguin però al Govern li va entrar el pànic perquè es va adonar que havia ressuscitat un mort que jeia oblidat a 40 quilòmetres de Madrid i que ara podia tenir-lo al centre de la capital on cues de fervorosos partidaris, ja que encara en queden alguns i ara els han despertat, podrien provocar embussos de circulació. Això va provocar tants nervis que la vicepresidenta Calvo se'n va anar a Roma per tractar l'assumpte amb el secretari d'Estat (primer ministre) del Vaticà, monsenyor Pietro Parolin.
Com que el Govern havia cessat precipitadament i sense explicacions l'ambaixador davant la Santa Seu just abans de la visita, no hi havia ningú per dissuadir-los d'aquest absurd viatge. Així que a Roma se'n va anar la nostra vicepresidenta i no sabem de quines coses va parlar a la Cúria però en sortir va dir que el Vaticà s'oposava a la inhumació del dictador a la catedral madrilenya i Pedro Sánchez va sospirar, alleujat, davant de les dots diplomàtiques de persuasió de la senyora vicepresidenta.
I tot va anar bé fins que quatre hores més tard, en un inusual desmentit, el portaveu del Vaticà va fer un comunicat corregint la vicepresidenta i dient el que és obvi, que l'Església no té res a veure ni res a dir sobre la destinació dels ossos del general i que li sembla que aquest és un assumpte a discutir i a acordar entre el Govern i la família Franco.
Quin paperot! Han tret el tap i ara el geni fa la seva i no saben com ficar-lo de nou a l'ampolla. L'última idea del Govern (per ara) és dissenyar un sistema de doble clau modificant de nou la Llei de Memòria Històrica per impedir que Franco sigui enterrat en un lloc on el públic tingui lliure accés, i per imposar multes i arribar a tancar els llocs on es faci apologia del franquisme i s'exalti Franco. Si poguessin, llançarien el cadàver a l'oceà, com van fer els nord-americans amb Osama bin Laden. El que més em preocupa és la moda de solucionar problemes puntuals modificant per decret les lleis que no agraden.
