Massa sovint els visitants dels museus dispersem la nostra atenció en la magnificència del lloc, en l'impacte estètic de les seves instal·lacions i estem molt cofois de veure com ha avançat en dignificació el saber fer dels museus, quan la gent d'una certa edat podem recordar un temps en què algun museu molt important de Catalunya no disposava de llum elèctrica, però sí de teranyines abundants. Actualment el conjunt dels nostres museus és motiu d'orgull i complaença. Ben justificat, el nom de museu, que a la Grècia dels clàssics, ve de les muses, és a dir inspiració.

La conservació i exposició de les peces i obres d'art en els museus, quan cada una d'elles mereix total atenció, pot tenir el perill de patir «distracció» per la brillantor d'aquella magnificència i bellesa generals, escampades per tot l'àmbit del museu. Una peça ja s'ho mereix tot. No ha de passar que el bosc no deixi veure l'arbre. Per això és molt d'agrair quan es dedica una especial cura a fer-nos fixar en la singularitat d'una obra recreant-se en els seus detalls, història, mèrits i altres dades estimulants.

Els nostres museus estan d'enhorabona perquè unes seves peces han tingut el goig i l'honor de ser estudiades recentment en els seus merescuts detalls, explicats per respectius estudiosos. Una peça pertany al Museu del Cinema de Girona i és la llanterna de fantasmagoria. Daniel Pitarch va pronunciar la conferència «Fantasmagoria i educació: cultura audiovisual a la Girona del segle XIX». La peça protagonista és una màquina que l'any 1849 va adquirir l'Institut d'Ensenyament Secundari de Girona amb finalitats pedagògiques. La descripció de la llanterna, la seva història i funcionament i aplicacions va ser una mena de viatge sensacional a un gloriós passat de més de segle i mig; la fragilitat que se'n ns va ensenyar d'aquells estris i plaques de projecció deixaven veure la vertadera tenacitat d'uns inventors i usuaris que treballaven ja per donar vida a aquelles imatges que havien projectat en el seu tamps. Del model de llanterna esmentada només se'n conserven tres en tot el món.

Una altra peça merescudament estudiada i divulgada és la taula de vitraller de Girona. Anna Santolaria ha escrit un reportatge extens a la revista Medieval, núm. 66, que s'edita a Barcelona. La taula de vitraller és una peça del Museu d'Art de Girona; està formada per dos taulons de fusta sobre la qual es construïen els vitralls, al segle XIV, destinats a la catedral de Girona. Aquesta peça pot tenir més de 600 anys i en el seu gènere seria l'única ben conservada al món. Ajuda a interpretar el treball dels vitrallers: sobre la fusta es donava una pintura blanca per poder-hi dibuixar el model del vitrall i als llocs adients hi clavaven claus per subjectar les tires de plom, i aquest plom es doblegava d'acord amb el disseny establert. Segons s'explica a Medieval, la taula de vitraller de Girona (descoberta a l'era contemporània) ha obert el coneixement i la investigació de la tècnica precisa dels vitrallers. L'ofici i l'art dels vitrallers va omplir Europa d'unes realizacions que atorgaven a la duresa i foscor de les catedrals un airós motiu de fragilitat, llum i simpatia, que sempre més els hem agraït.

Els vitralls, ara, són la part visible i ben enlluernadora a l'hora del sol de migdia. La gent d'ara sempre hem tingut aquests mateixos vitralls a la catedral, uns quants d'ells des del segle XIV. Ens caldrà superar la rutina per parar a fixar-nos en la riquesa cultural que representa cada peça, i les peces que l'han feta possible.