Va causar sorpresa a l'opinió pública la revelació que la policia catalana va detenir el 19 de setembre passat un vigilant de seguretat de 63 anys anomenat Manuel Murillo, que tenia un autèntic arsenal d'armes al seu domicili i havia expressat en les xarxes socials la seva intenció d'assassinar el president del Govern, Pedro Sánchez. I més encara en saber-se que l'aparent mòbil del crim seria el projecte de l'executiu socialista d'exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos per evitar que la seva tomba continuï sent objecte de culte per part de nostàlgics de la dictadura. Però el catàleg de sorpreses no acaba aquí al transcendir que la persona que va posar en alerta la policia catalana sobre aquests plans va ser una militant de VOX (un partit catalogat com de dreta extrema) que havia rebut confidències i missatges de Murillo en què feia explícites les seves intencions.

Amb tot això, el més xocant d'aquest episodi és el fet que la policia i els jutges hagin trigat tant de temps (gairebé dos mesos) a donar a la publicitat aquest intent de magnicidi, que el Govern socialista no en fos informat suposadament fins fa uns dies, i que l'Audiència Nacional no s'hagi fet càrrec del cas amb l'argument que no es tracta pròpiament d'un acte terrorista i, per tant, competència del Jutjat de Terrassa, que és el que va iniciar les diligències.

De moment, Manuel Murillo ha ingressat a la presó acusat dels delictes de conspiració per atemptar contra l'autoritat amb ús d'arma, amenaces greus, tinença il·lícita i dipòsit d'armes, municions i explosius, i un delicte d'odi. Arribats a aquest punt, caldrà preguntar-se què és el que cal per qualificar aquesta conducta de terrorisme en el grau que sigui. Especialment quan el propòsit reconegut de l'ara detingut va ser el d'atemptar contra el president del Govern espanyol per al que disposava de quatre rifles de precisió, un fusell d'assalt militar, un subfusell metrallador i 16 armes curtes. I el més preocupant, que el seu posseïdor tenia l'habilitat necessària per fer-les funcionar amb mortífera precisió, ja que és un tirador acreditat.

Hi ha diccionaris que defineixen el terrorisme com a «mètode de lluita política basat en el terror» i de forma semblant, amb diferents variants, es recull en el dret penal comparat i en el criteri d'institucions internacionals. La definició és vàlida però incompleta si ens atenim a la realitat, perquè hem vist nombrosos encausats per terrorisme que no tenien altre objectiu que atemorir l'opinió pública sense pretensions de forçar un canvi polític immediat.

I com a mostra del que dic aquí, tenim els casos dels anomenats llops solitaris als quals no es pot integrar en una estructura jeràrquica amb mòbils polítics recognoscibles. O de forma més espectacular i contundent, en els atemptats de l'11-S a Nova York o en els més pròxims, per dolorosos, atemptats de l'11-M a Madrid. Passat el temps, algú pot dir-nos quins eren els objectius polítics fora de sembrar el caos i el terror?