16 de novembre de 2018
16.11.2018

Gastrònoms, prescriptors, «Foodies»...

16.11.2018 | 01:11

Francesc Eiximenis, al segle XIV, blasmava la «reprovable llavor dels epicuris». Es referia, en un to moralista típic de l'Edat Mitjana, al que més tard se n'ha dit gormands i gurmets (que són una pas més que els primers). Aquesta llavor ja havia existit a l'època dels romans, com mostro al meu llibre La cuina antiga. Íbers, grecs i romans, en què parlo d'un gurmet singular, Petroni. Altrament, el gironí Francesc Eiximenis és el primer i més important gastrònom de la història europea; conjuminava l'escriptura amb la docència, ja que era professor universitari. Un servidor s'hi sent identificat, ja que m'he dedicat i em dedico a les mateixes activitats (durant uns 20 anys he fet classes de gastronomia i vins a alumnes de tot el món, a la UAB, i cursos a la Universitat de València i altres, o a la d'Alacant, on encara imparteixo màsters d'aquestes matèries, i he publicat una setantena de llibres i enciclopèdies). Els gastrònoms solen fer periodisme -també es parla de «periodista gastronòmic»-, consulturia gastronòmica, assessoraments, docència i solen escriure llibres. El problema és que l'ofici -si és que ho és- no està ben definit, i la gent el primer que et pregunta quan dius la paraula és si ets cuiner. No cal dir que l'ofici dels cuiners és, bàsicament, cuinar, tot i que ara, com els dietistes, hagin envaït altres espais de la cultura gastronòmica. L'«ofici» ha tingut les aportacions més brillants a la literatura gastronòmica. Només cal citar Josep Pla -el primer d'Europa-, Néstor Luján, Joan Perucho, Xavier Domingo, o els brillantíssims escriptors gallecs -de Picadillo a Álvaro Cunqueiro- i algun de francès ( Henri Pigaillem), italià ( Montanari) i portuguès ( José Quitério)... Comptem, també, amb escriptors que han escrit molt bé sobre el tema, com Joan Garí, Josep Piera o Narcís Comadira o el malaguanyat Ignasi Riera. Tots són «gastrògrafs». Els gastrònoms, en general, no estan atents a la moda, i se solen interessar -si més no en el meu cas i en d'altres- per la llengua, l'antropologia social, la història, la política i la cultura en general, ja que entenen la gastronomia com una mostra més del patrimoni cultural d'un poble.

Una altra categoria seria la dels promotors gastronòmics. A Catalunya tenim la sort de comptar amb un dels més brillants, en Pep Palau (el del Fòrum Gastronòmic).

I encara una altra categoria és la de crítics gastronòmics, que analitzen els restaurants –un servidor, afortunadament, fa anys que va poder deixar de fer-ho–, que ha derivat al que ara se'n diuen «prescriptors». Estan, segurament, més inclinats a la part lúdica. A Girona en tenim un molt bon exemple, en Salvador Garcia-Arbós, i un excel·lent gurmet, en Jordi Bosch. Els prescriptors no solen publicar llibres i es mouen més aviat a les xarxes socials i solen treballar en castellà. Són ideals per als periodistes i gurmets que cerquen informacions predigerides sobre restaurants, productes etc. El prescriptor, a les xarxes, al seu torn, ha evolucionat en els «foodies» i «influencers», que també solen tractar de restaurants i productes, també, en general, en espanyol, i que són periòdicament convocats per consells comarcals, la Diputació, etc. Josep Maria Terricabras anomena, amb frase brillant, «esnobs amb davantal» aquesta fauna que es retroalimenta. Solen agradar, ja que et fan sentir modern i cool... La mediocritat dels nostres polítics hi ajuda. Alguns restaurants ja s'han negat a admetre'ls a cas, perquè, evidentment, fan publicitat, sovint sota pagament (encara que sigui indirecte). Ara bé, és evident que, com hi ha necessitats per a tot, prescriptors i foodies ajuden a fer bullir l'olla i, per tant, són necessaris, encara que siguin el revers de la medalla del que és pròpiament la gastronomia com a ciència de l'alimentació. Més aviat formen part, diria, de la «ciència de la moda», si és que existeix.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook