Cada dia és menys invisible, i va agafant dimensió d'onada, l'arribada a Catalunya de MENA, acrònim que es fa servir per referir-se als menors no acompanyats, que deambulen pels carrers de diferents ciutats catalanes sense nord i sense sud, tot esperant que un futur millor arribi sol. Tot esperant Godot. En alguns casos caient en el consum de drogues i en altres casos dedicant-se al petit robatori. I tots, o la gran majoria, enganxats al telèfon mòbil com a teràpia d'evasió de la seva desesperança. Es calcula que aquest any n'hauran arribat a Catalunya uns tres mil, la majoria provinents del Marroc, però també d'Algèria i l'Àfrica subsahariana. El doble que l'any passat i el triple que en fa dos.
La presència d'aquests menors trasbalsa les zones on s'instal·len per malgastar el seu dia, ja sigui davant la botiga Apple del passeig de Gràcia de Barcelona o al parc Central de Girona. Ells són les veritables víctimes d'aquesta història. Són aquests nanos que han arribat enganyats per l'esperança que aquí la vida els serà més pròspera que en els seus miserables pobles i desencoratjades societats. I aquí es troben amb uns quants anys de mala vida subsidiada per un sistema garantista, que els emmagatzema en albergs i cases de colònies i els alimenta, però que no troba la manera de fer-los viure com a nens que són, com a estudiants o aprenents d'alguna cosa. En tenen cura fins que deixen de ser tutelats per l'administració, amb poques o nul·les possibilitats d'integrar-se en una societat que fins ara -que eren pocs- els ignorava però que ara veu com un problema d'inseguretat i no com una dolorosa realitat. Amb una Generalitat de lenta reacció desbordada per l'onada i amb una política estatal de coordinació inconsistent, que es limita a fer de repartidora d'uns diners sempre insuficients. I amb unes ciutats que el que busquen és rebotar els MENA a la ciutat veïna perquè són presències incòmodes i molestes.
