Es veu que Presidentmàs haurà de pagar quasi 5 milions d'euros, que és el que vam pagar els catalans per organitzar allò del 9-N, una xarlotada de tantes, recordin, «volem votar», «in-inde-independència» i blablabla. O sigui que en realitat el que ha de fer és tornar-nos als catalans els nostres diners, que ell va malgastar en el que li va passar pel barret. Ell s'ho va passar molt bé, va sortir a totes les ràdios i televisions i, en fi, es va divertir com un nan pel mòdic preu de zero euros, perquè la factura la vam pagar tots. Els polítics catalans estan tan acostumats a fer-se el pinxo amb els nostres diners que és comprensible que el pobre no pensés que la gent normal acostuma a pagar-se les xefles. Presidentmàs va passar sense escales de la infantesa a la política, així que també va passar amb tota naturalitat d'anar a Port Aventura a càrrec dels papàs a divertir-se a càrrec dels catalans. Ha hagut de venir un jutge a explicar-li que és molt legítim voler sentir-se reina per un dia, però que la festa se l'ha de pagar de la seva butxaca.

Presidentmàs, ho hauran notat pel tractament que li dispenso, continua essent Presidentmàs encara que no presideixi res, tret de la llista de morosos o embargats. El llacisme té molt clars els protocols, i continuarà parlant de Presidentmàs fins i tot quan visqui en un caixer, entre cartons, igual que es refereix encara a president Puigdemont per més que hagi fugit i deixat enrere país, casa, família i càrrec, a més de l'honorabilitat. Fins i tot n'hi ha, juro que els he escoltat, que en la intimitat parlen encara de president Pujol. En Montilla no, en Montilla és només en Montilla, perquè tot i que va ser també president, pesa més que sigui xarnego. Això el llacisme no ho perdona.

El PDeCAT -o sigui la Convergència de tota la vida- ha sortit en defensa de Presidentmàs, o més ben dit, dels diners de Presidentmàs, assegurant que fer-li pagar aquesta morterada és un «càstig polític». Estic segur que ho diuen seriosament. Convergència porta tantes dècades cobrant en lloc de pagar, que cada vegada que algú els vol cobrar un deute, ho consideren un càstig. Imagino les cues que deuen formar els seus dirigents quan al súper es neguen a pagar els iogurts, les pizzes congelades i els bolquers -en la llista de la compra convergent no falten mai els bolquers, de fa uns anys ençà- per considerar-ho un càstig, i no qualsevol càstig, sinó càstig polític.

- Seguretat? Vinguin a la caixa número 4, per favor. Hi ha un senyor amb gorra de capità de vaixell que es nega a pagar la compra, i a més pretén sostreure de la caixa el 3% de l'import total. Assegura que sempre s'ha fet així i que té pressa, que salpa cap a Ítaca. Sembla perillós.

Presidentmàs té a partir d'ara l'opció de viure en un caixer, la de demanar un euro a cada català com va fer Lola Flores fa anys, o la de muntar una caixa de resistència. Jo recomano aquesta darrera solució. Abans les estafes es feien pel mètode de la Piràmide, ja saben, cadascú havia d'enredar cinc incauts, i així successivament. Això ja està superat. Es va superar quan algú de l'ANC va descobrir el que passa per ser la millor aportació de Catalunya a la humanitat: la caixa de resistència, també anomenada «per què perdre el temps embarcant-nos en llargues piràmides, si podem estafar-los a tots d'una tacada». Seguim.