100 dies de sang

Aquesta setmana he estat a Ruanda en la 5à Conferència Internacional de Població i Planificació familiar. La clau del futur africà. Ruanda és un país vital i organitzat, molt més que els seus veïns, i que creix. Els seus ciutadans volen estar centrats en la unitat i a tirar endavant. Només l'últim dia de l'estada a Kigali em van portar al Memorial i al Museu del Genocidi dels Tutsis el 1994. Entre 800.000 i un milió de ciutadans van ser assassinats en 100 dies d'odi entre abril i juny d'aquell any. Les condicions per les tensions entre hutus i tutsis s'havien cobat durant dècades i en l'etapa colonial belga.

Un bon dia va saltar l'espurna i el caos i el mal absolut van saltar en les matances a cops de matxet. Era 1994, servidor estava estudiant a la Universitat, ho vam llegir als diaris, Nacions Unides no va enviar cap força d'interposició a temps. Fa menys de 25 anys... No és tan fàcil visitar Kigali com fer-ho amb un camp de concentració nazi o una visita a Bòsnia-Hercegovina. Ens queda massa lluny i desdibuixat l'últim gran genocidi, si ens acotem a la definició estricta del que és un genocidi. El taxista m'explica que quan es va produir el genocidi tenia 17 anys, que van matar la seva mare, tres germans i els seus avis. Se li humitegen un moment els ulls. Però ràpidament em diu que aquell país només vol unitat i mirarà al futur. Cap cop d'aquests dies m'ha passat pel cap preguntar a ningú: vostè és d'origen tutsi o hutu. Ho van resoldre de manera molt traumàtica. Ara només repeteixen el seu particular «mai més».

«Last call»

Le Monde titulava divendres amb un irònic titular: «May està negociant el Brexit amb el Regne Unit». Entrem en la recta final d'una sortida del Regne Unit de la Unió Europea que s'ha de fer efectiva el 29 de març. L'oposició laborista vol que entre ara i el 29 de març hi hagi eleccions generals al Regne Unit, que serien com un segon referèndum tàcit. No és descartable que passi. Les files torys estan dividides. Els europeistes -a la seva manera- que hi ha hauran de triar entre la seguretat de l'escó i la sortida segura o arriscar-se a unes noves eleccions que podrien donar un tomb a l'escenari de temps de descompte.

Mai la política havia tingut tantes incerteses com ara. Seria el last call per tornar a saber l'opinió dels britànics abans de consumar una sortida que acabarà malament o molt malament pels seus interessos.

44 anys de CDC

Ahir va fer 44 anys de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. És bo recordar-ho en uns temps que alguns volen que unes sigles es mengin unes altres com un videojoc frenètic de «menjacocos». Segurament, aquest moviment permanent d'emocions és l'únic que pot aguantar un relat on es fa indispensable preguntar cap on anem i amb quin equipament polític, intel·lectual i social. Mentrestant, és bo recordar l'aniversari del partit que va construir des del Govern, la Catalunya autònoma i que va saber interpretar els nous temps del final del model autonòmic.

Una cosa és saber interpretar els nous temps i una altra és executar amb prou intel·ligència els passos a fer, que eren molt difícils. Mentrestant, un record per a tots aquells homes i dones que en pobles i ciutats del país durant tants anys van aplegar-se al voltant d'un projecte que té grans actius que mai s'han de negar. Fer-ho seria com negar-nos traumàticament dècades de la nostra vida pública. Mai el futur es pot construir des de la melancolia però estic convençut que hi ha un futur on l'espai polític convergent en les coordenades del sobiranisme té futur.

Trumpisme

Un mai sap si s'ha d'esglaiar o relativitzar pel foc amic en política en aquests temps de l'hiperfragmentació dels canals de comunicació. Una notícia apareguda en un digital hiperfinançat amb diners públics i plena de falsedats i convenientment, distribuïda per grups de Whatsapp, dura 24 hores. Les suficients perquè algunes ànimes sensibles i bona gent quedin impressionats. I perquè la majoria ni sàpiga del que parlo. Per primer cop a la meva vida, defensaré el meu honor als tribunals. I demanaré explicacions polítiques, és clar. Encara es pot treballar en el mitjà i llarg termini, quan el trumpisme a la catalana comença a declinar. Post veritat, notícies falses, notícies per encàrrec, entitats angelicals convenientment pagades perquè ballin al so del flabiol. Quins temps per desxifrar!