17 de novembre de 2018
17.11.2018
Diari de Girona

El protocol també parla

17.11.2018 | 01:35
El protocol també parla

El llenguatge sempre ha estat una cosa viva i en constant evolució. La història en dona fe. Però també podem donar testimoni els que tenim un grapat d'anys i ens hem dedicat, poc o molt, a llegir, parlar i escriure. Paraules que foren icones vives durant l'adolescència o la joventut han quedat en un racó residual, com si fos el cementiri dels elefants, o bé simplement han mort i han estat substituïdes per altres de noves. Néixer, créixer i morir no constitueixen cap exclusiva dels anomenats regnes de la natura, estudiats i coneguts durant la pubertat, sinó que també és quelcom inherent a tota llengua i a tot llenguatge. Només cal comparar el diccionari d'en Pompeu Fabra i l'actual diccionari de l'IEC per acreditar-ho de manera científica pel que fa a la llengua catalana.

El mot «protocol» porta segles existint. Protocol i també les paraules que posen nom al mateix concepte a tot Europa i més enllà. Per aquest nom –protocol– es coneixen les normes que estableixen el comportament adequat en un acte social de certa formalitat.

Per regla general, no són preceptes que es troben escrits, dictats per una autoritat, sinó un conjunt de convencions o pautes d'estil que s'han anat conformant en el temps, com ara vestir-se d'una determinada manera, respectar la puntualitat, saludar amb o sense reverència, lloc que s'ha d'ocupar, prelació respecte del primus inter pares i altres de semblants. De protocol n'hi ha, per exemple, des dels casaments a la residència del cap d'Estat.

Però és en l'àmbit institucional on millor es pot observar. Aquí, el protocol distingeix i molt, i endemés tot sovint agafa volada o contingut polític. Així, de la trobada –aquesta mateixa setmana– entre el lehendakari Íñigo Urkullu i en Quim Torra, el guardià de la cadira del «legítim» que a Waterpolo es troba instal·lat, segons confessió de part, em quedo amb les imatges televisades de l'arribada d'aquest últim al palau d'Ajuria Enea, la sòbria residència del president d'Euskadi.

Per què? Doncs per tres fets protocol·laris: no rebre el vicari general de Catalunya a peu del seu cotxe oficial, com és costum quan reps algú d'igual o superior jerarquia institucional; posar-li una distància de sis notables esglaons; i oferir-li la mà quan arriba a l'esplanada que dona a la porta del palau és el signe més notable d'antagonisme i no pas de bon veïnatge. També parlaren els rostres d'ambdues personalitats: mesurat somriure d'Urkullu; somriure de pagerol que arriba a la ciutat el de Torra. Dues fotografies que, examinades, no precisen de crònica periodística complementària.

El PNB és, ara mateix, el partit polític de la correcció, del rigor, de la serietat, del pragmatisme, de la responsabilitat i de la coresponsabilitat en la governació de l'Estat.

Té totes les qualitats que adornaven la desapareguda CiU, tant quan era decisiva en la conformació de govern espanyol com quan no ho era però incidia. En ambdós casos, era el far del seny en la política espanyola a més de grup polític hegemònic a Catalunya.

Els nacionalistes bascos, alliberats de la doctrina etnicista del seu fundador, Sabino Arana, no volen contaminar-se de l'independentisme català i encara menys del supremacisme que massa sovint l'acompanya. Amb un Juan José Ibarretxe, amortitzat, van més que bé. Sis esglaons i dos maneres de somriure marquen la diferència. Un «ja us ho fareu» lluïa en la mirada del lehendakari.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook