Em trobo al cementiri de Girona, davant de la làpida d'un que va voler que, al costat de la seva foto, n'aparegués una altra d'uns porros i una planta de marihuana. Sembla insòlit amb què volen ser enterrades algunes persones, ho dic per una tomba en la qual hi ha un volant de cotxe. Ho diuen de les presons i dels hospitals, que són un bon reflex de la societat, i crec que la comparació hauria d'incloure, també, els cementiris.
El cementiri de Girona, a la carretera de Sant Feliu, diu molt de nosaltres. Només d'entrar es noten els contrastos. A la part antiga d'aquest, si un es fixa en les dates, la mortalitat infantil és, per a la societat gironina de tan sols cinquanta anys enrere, el pa de cada dia. Si hi ha fotos, en aquestes apareixen moltes persones que avui podrien considerar-se joves, entre els quaranta i cinquanta anys. Això que diuen de l'envelliment de la societat es reflecteix de manera molt palesa en les làpides recents. La major part d'ells pertany ja al que avui anomenem «ancianitat».
Una dona gran es queixa de les tombes d'ètnia gitana que, es veuen a la distància, tenen més colorit i flors que la resta. Li molesten perquè ocupen, per simple opulència, espai extra, i oculten les tombes dels seus veïns. Un treballador em diu que el cementiri sempre va estar mal organitzat i que, en més de deu anys que treballa aquí, quan fan arranjaments de jardineria no és casual trobar ossos humans dispersos pels jardins. Una mare ve cada dia, des de fa dotze anys, a parlar amb el seu fill enterrat allà, quan estava amb vida mai tenia temps. La intolerància, la manca de temps, el desordre burocràtic... No és el viu reflex de la nostra era?
Hi ha nínxols i tombes de tota mena. De l'antic amb blasons, al modern, però no per això econòmic; morir-se segueix sent un doble disgust familiar, per la pèrdua i pels preus (una mitjana de 3.600 euros) amb un assumpte que no respecta classes socials: res més popular que la mort. És car trobar estatge, així sigui l'última.
La història assegura que les seves parets van ser murs d'afusellament entre 1939 i 1945. Paletes, barbers, fusters, forners, d'entre 21 i 74 anys hi van morir, procedents de les comarques gironines, per ser enterrats en fosses comunes. Hi ha tot un mural per la memòria en la part central. Com a contrast els «morts per Espanya» que comparteixen estatge final amb ells, en una societat com la nostra, on les velles disputes de sempre nodreixen la nostra terra.
