Cada vegada que entro o surto de la Biblioteca Carles Rahola no puc deixar de fer una ullada a la màquina d'escriure que s'exhibeix en el vestíbul. Màquina que evoca uns records de la meva vida professional, com també de la petita història de la biblioteca. El mes de març de l'any 1949 vaig rebre l'encàrrec de dirigir el centre de lectura, que estava instal·lat en la planta baixa de l'Institut de Batxillerat, ubicat en el carrer de la Força, en un edifici que fins l'any 1835 havia estat convent de caputxins. En aquells moments la Biblioteca havia quedat òrfena de personal. El darrer funcionari que hi tingué responsabilitat s'havia traslladat a un altre destí i abans de marxar tancà la Biblioteca i lliurà la clau al director de l'Institut, que era el delegat del Ministeri d'Educació a la província. El dia cinc d'aquell mes de març, el director de l'Institut em donà el nomenament que acabava d'arribar del Ministeri, i la clau, per tal de recuperar l'activitat del centre de lectura. Centre que ho era més de préstec de llibres que de lectura. Ja que el local era tan poc acollidor i el mobiliari tan miserable, que no convidava a instal·lar-s'hi.

Des de l'any 1848, que fou el de la seva creació oficial, la Biblioteca estava instal·lada en aquell edifici. Fins l'any 1881 en el primer pis, que era la planta que es considerava noble, i des del 1881 en la planta baixa. Les condicions de comoditat i de serveis no havien variat en els cent anys de vida del centre. Sempre s'havia mogut en la més crua pobresa. A mitjans del segle XX tenia el mateix aspecte que un segle abans. Les prestatgeries tancades amb tela metàl·lica oferien un aspecte més de galliner que de receptable de llibres. Cadires de balca com les de la cuina d'una casa de pagès. Il·luminació escassa, més per no entrebancar-se que per poder llegir. Per tota calefacció una petita estufa. De llibres sí que n'hi havia molts. Però la major part eren els procedents de la desamortització de Mendizàbal, dels convents i monestirs. Més d'un centenar de manuscrits. Cent cinquanta incunables. La temàtica era essencialment de teologia, moral, història i alguna obra literària. En els darrers anys del segle XIX s'havien adquirit obres modernes de ciències i tècnica, per equilibrar una mica el contingut. Però des del nou segle l'ingrés de novetats era escàs, per no dir inexistent.

El fitxer general era el que s'havia estat utilitzant des del segle anterior. Unes fitxes de cartolina d'un color groguenc, de format octau. I en aquell moment, com a intent de modernitzar-se, s'havia iniciat un fitxer amb un moblet de quatre calaixets, i unes fitxes d'un format que s'anomenava universal (12,5 x 7,5 cm.). Fitxes de cartolina de color blanc, amb un ratllat per poder escriure-hi a mà.

No es disposava de cap màquina d'escriure. Encara hi havia un antiquat tinter, i la tradicional ploma. El paper secant que ja es considerava un avenç per haver substituït l'antiga sorrera. Es començava a conèixer el bolígraf, però aquest instrument d'escriptori era tan imperfecte que era difícil utilitzar-lo per obtenir una escriptura seguida i acceptable. De manera que el més pràctic era utilitzar l'estilogràfica de propietat particular. Ja hem dit que les fitxes modernes eren manuscrites, com també ho era la correspondència, que afortunadament era molt escassa. Però un bon dia, de Madrid demanaren unes relacions per quadruplicat. Copiar quatre vegades a mà un text que resultava bastant llarg, era com complir un dels càstigs que per aquell temps s'imposaven en algunes escoles primàries. Però ni a la Biblioteca teníem màquina d'escriure, ni jo era pràctic en la mecanografia. Un coneixement que no se m'havia imposat en els estudis que havia realitzat. Però sempre seria més ràpid escriure a màquina com un aprenent, que fer quatre còpies manuscrites. Però en primer lloc calia disposar d'una màquina d'escriure i ja hem vist que a la Biblioteca no n'hi havia cap. Si demanava la màquina al Ministeri podien passar vàries coses. O que no donessin cap resposta, o que diguessin que en el pressupost no figurava partida per comprar-ne. I, per tant, s'havia d'esperar que hi hagués disponibilitats en el pressupost de l'any següent. De solució pel moment cap i la feina calia fer-la sense dilacions.

Com si fos miraculosament, a la Biblioteca es disposava d'uns diners que seria molt llarg i complicat explicar com havien arribat i com s'havien justificat. Però els diners hi eren, en un compte de la Caixa de Girona. I eren més que suficients per adquirir la màquina. I la resta també foren utilitzats per altres necessitats del tan necessitat servei de lectura. Amb la precaució de tenir els justificants de l'ús que s'havia donat a aquells diners. En la correspondència que s'intercanviava amb les autoritats del Ministeri calia distingir el que es deia en una carta del que es deia en un ofici. I d'aquesta manera que ara es consideraria poc o gens correcta, es pogué disposar d'una moderna màquina d'escriure. El primer que preguntaven els venedors era com i quan cobrarien. I en dir que seria pagat al comptat, la màquina fou lliurada sense dilacions. Una Hispano-Olivetti, M 40. Adquirida en l'establiment que en aquell temps estava ubicat sota les voltes de la plaça del Vi, en el lloc on ara es troba la Llibreria Les Voltes. I aquesta és la primera màquina d'escriure que va posseir la Biblioteca, i la que jo vaig usar per començar a practicar la mecanografia.

El moble sobre el qual esta exposada la màquina és una part de l'antic fitxer de la Biblioteca. No el primitiu moble del segle XIX, que estigué en actiu fins a mitjan segle XX, sinó el que estava en funció després que la Biblioteca es traslladà a l'edifici que ara és Casa de Cultura. Trasllat que es va efectuar l'any 1951 i que va representar una actualització i modernització de les instal·lacions i dels serveis de lectura i préstec. També corresponen a aquell moment els dos seients que completen l'exposició testimonial de la Biblioteca de la segona meitat del segle vint. Aquestes peces testimonials marquen l'època en què la Biblioteca perdé el seu primitiu aspecte del segle XIX, per adquirir les condicions i les característiques corresponents al segle XX. Canvi que s'operà amb cinquanta anys de retard. Són relíquies d'un passat no massa llunyà cronològicament; però sí que ho és conceptualment. La màquina d'escriure i els fitxers han estat superats pels mecanismes electrònics, en un procés d'actualització que s'inicià ara fa trenta anys i que segueix , com correspon a la Biblioteca del segle XXI.