Si em dieu les joguines que vau tenir de petits, probablement jo us podré dir quina mena de família teníeu, en quin entorn vivíeu i quants anys fa, amb un marge d'error raonable. Digueu-me a què jugàveu i us faré l'esbós del lloc que us va tocar a l'ensulsiada humana.

Els jocs de carrer han anat a la baixa. Vaig passar hores xutant la pilota amb els amics de la vora, quan a les places hi trobàvem les nenes saltant a corda i fent l'un, dos, tres, pica paret. De tant en tant, veies passar el nen més petit, una mica encantat, arrossegant una andròmina de factura casolana. També teníem, cadascú, la nostra bossa de bales, de vidres de colors i de ferro, el tràfic de les quals configurava una veritable economia submergida. I la bicicleta feia part del paisatge, urbà o rural, i era l'eina del cartògraf que tots dúiem dins: el món s'acabava, creixia fins on eres capaç d'arribar amb els pedals.

En paral·lel hi havia les joguines del dispendi controlat. La meva col·lecció de cotxes en miniatura feia goig. Arrenglerats al pàrquing de fusta, acrobàtics quan els llençava pels tobogans fets amb llibres, perduts entre escombrada i escombrada darrere el sofà, aquells vehicles que avui en guardo un grapat i quan els veig no ho puc evitar, els faig rodar una estona per la cuixa. I els ninos de plàstic, acumulats en un cabàs, tot un incest de barrufets, superherois, personatges de la televisió i un Madelman, l'únic que s'integrava per contrast. La capsa dels Clicks i la capsa del Lego em van distreure molt més que no pas la televisió. No vaig tenir cap disfressa.

Una mica després van venir les joguines de categoria. Deu ser que la família havia progressat i que el mercat s'havia botit. No cal dir que els carrers es buidaven. Vaig tenir un Scalextric que va bandejar els cotxes d'abans, i els primers robots, joguines que duraven el que dura l'emoció de les primeres voltes o la vida de les piles originals. Els nous joguets eren més complexos i alhora menys versàtils. Les nines de la meva germana ploraven i evacuaven i a mi em venia de gust esventrar-les per veure'n el mecanisme. L'electrònica incipient matava el cuc de la imaginació. Els pinballs lluminosos, el joc d'operar un senyor que feia mec quan confonies el fetge amb el cor, aviat tota joguina incorporava fresses i bombetes que sempre eren més decebedores que les de l'anunci.

L'ordinador (els videojocs) va encetar l'etapa final de l'època que descric. Els nanos que en teníem sortíem cada vegada menys al carrer. Tancats amb una sola joguina, encarcarats, el nostre cos va desaprendre el panxa a terra o la punteria amb les pedres. I això no vol pas dir que no féssim colla, perquè anàvem a jugar a casa del que tenia el millor videojoc. El que passava, però, a diferència dels cotxes en miniatura i de les fletxes amb ventosa, era que en els videojocs algú jugava per nosaltres.