e vegades, en els clubs de lectura, quan comentem un llibre o discutim sobre algun assumpte, i jo animo la gent que no tinguin inconvenient a parlar de la seva vida, sempre hi ha algú que sol aixecar la mà amb timidesa. «Però és que la meva vida no és important», diu aquesta persona, gairebé sempre una dona de certa edat. «Per què?», pregunto. «Doncs perquè a mi no m'ha passat res important -em responen-. Jo he tingut una vida molt normal. No he fet res especial, no he fet res que cridi l'atenció. No tinc res a explicar». «Què és per a vostè l'important?», pregunto llavors. I en aquest moment aquestes persones s'arronsen d'espatlles, miren avergonyides a terra i es queden callades. Ja no saben què respondre. I si algú respon, la seva resposta sol ser dubitativa: «No sé, viatjar, ser famós, sortir a la televisió?».
El millor del cas és que les persones que diuen això han tingut una vida bastant llarga, i que a sobre no ha estat una vida fàcil ni especialment agradable. Han treballat com bèsties, han tingut fills -molts o pocs-, o potser no els han tingut quan haguessin volgut tenir-ne. I han tingut familiars, i han sentit explicar milers d'històries -el passat és inabastable-, i han conegut dotzenes de persones, cadascuna d'elles amb una gran història al damunt encara que ningú hagués sabut veure-la o ni ells mateixos fossin conscients de tenir-la. I això per no parlar que han vist morir els seus pares i avis, i els han cuidat en els seus últims anys, i han vist com s'acomiadaven d'aquest món, en alguns casos amb estoïcisme, en altres amb ràbia, en altres amb una sòrdida desesperació. I si han tingut fills, els han vist créixer, anar-se'n de casa, casar-se (o no), i després potser els han vist divorciar-se, o separar-se, o tornar a viure junts després d'un llarg distanciament. I aquestes coses, que són moltíssimes -bones i dolentes, meravelloses i terribles- són les que han ocorregut en qualsevol vida, i són les mateixes coses que van viure Anna Karenina o Falstaff o Madame Bovary, encara que als seus amos els semblin coses molt poc «importants». Però per poc que recordin i per poc que rebusquen en la seva memòria, tots trobaran amor, esperances, dolor, somnis que es van truncar, coses que es van voler fer i no es van fer, o a l'inrevés, coses que mai s'imaginaven que anaven a fer i després sí que van poder fer-les.
Una d'aquestes dones em va explicar, per exemple, que acabava d'arribar d'un viatge a l'Iran (crec que organitzat a mitges per l'Imserso). Li vaig dir que jo mai havia anat a l'Iran -ni tenia expectatives d'anar-hi en el futur-, així que la seva experiència era deu vegades més rica que la meva. Però tot i així, aquella dona seguia convençuda que la seva vida era poc interessant. I que en el fons, no tenia res a explicar.
És curiós que la generació dels «millennials», per exemple, que en realitat ha viscut molt poc i té molt poques coses per explicar, cregui que la seva vida està plena de fets portentosos que han de ser coneguts per tot el món i que per això mateix han de omplir cada dia el seu compte d'Instagram. I en canvi, la generació de dones de mitjana edat que sí que ha viscut multitud de coses interessants i dignes de ser explicades pensi en canvi que la seva vida és molt poc interessant i que no hi ha hagut res digne de ser recordat. Si hi hagués una unitat de mesura que pogués calcular l'experiència vital d'una persona -el «bio-byte», per exemple-, aquestes dones tindrien una memòria acumulada de diverses megues (o gigues) de bio-bytes. I seria bo que algú els ho fes veure i els recordés que han viscut molt més que el 90% dels artistes de cinema i escriptors i intel·lectuals que van pel món creient-se que ho saben tot.
En realitat, que un estigui muntat en un autobús i senti que algú diu al seu costat una frase trivial -«Avui m'ha trucat en Pep», per exemple- és un succés que ha exigit milers de combinacions atzaroses. Però perquè aquesta frase hagi estat possible, abans han hagut d'intervenir milers de milions de resultats combinatoris, milers de casualitats inconcebibles, milers de complexos entrecreuaments del destí, potser fins i tot els mateixos que fan possible l'erupció d'un forat negre en una galàxia o qualsevol altre succés que ens sembli inimaginable. La vida és així de complexa -i d'estranya-, i una frase casual en un autobús és en el fons tan portentosa com el fet més inexplicable de tots els que ocorren en el món. Però nosaltres, que anem a l'autobús, i sentim la frase, seguim pensant que la nostra vida és molt poc interessant, molt avorrida, molt poc digna de ser explicada. Quin error. Quin error.
