19 de novembre de 2018
19.11.2018

reformes educatives

19.11.2018 | 00:02

l govern socialista ha decidit reformar la Lomce per encobrir el fracàs escolar o, si es prefereix, per donar continuïtat a un model educatiu que ha fet de la mediocritat un fi en si mateix. Això tot i que a Espanya conviuen des de fa temps regions d'èxit –el cas de Castella i Lleó o Navarra serien paradigmàtics– amb altres indubtablement fallides. La complexitat sociològica que compon el país –i l'accelerat salt a la modernitat dels últims quaranta anys– serveix d'atenuant però no d'excusa. El que s'ha guanyat en extensió –no hi ha nen sense escolaritzar fins als 16 anys– s'ha perdut en profunditat i, malauradament, també en qualitat. Una doble dada serveix per corroborar aquesta afirmació: Espanya no és només un dels països europeus amb major índex de fracàs escolar, sinó que a més és dels que compten amb menys alumnes excel·lents. No deixa de ser paradoxal que, com apunta Andreas Schleicher, director de l'Informe PISA, «Espanya apareix més ben situada en els rànquings internacionals quan es considera la proporció de joves que tenen titulació universitària que quan s'avalua el seu nivell de comprensió lectora o habilitat aritmètica. Més d'un terç dels graduats universitaris espanyols no supera el nivell 2 en la prova de comprensió lectora. Per tant, no estan prou preparats per al que els seus llocs de treball exigeixen». Aquí subjau un misteri que no és tal: senzillament, el sistema educatiu espanyol fracassa a l'hora de complir els seus objectius mínims. I, encara que les causes que expliquen aquest mar de fons sens dubte són moltes, suposaria un error pensar que una falsa equitat concebuda a la baixa –o la frivolitat ideològica que impregna moltes de les preteses innovacions educatives– sigui la solució requerida.

La ministra Celaá compagina canvis previsibles, com reduir el contingut curricular, amb dogmes sense fonament, com demonitzar de nou la memòria. Mnemosina, personificació de la memòria, era per als grecs la mare de les Muses, que és gairebé tant com dir la llevadora de la intel·ligència. I, no obstant, el que més ha sorprès de les declaracions de la ministra és que apunten a la possibilitat que els alumnes puguin obtenir el títol de Batxillerat amb una assignatura suspesa. D'entrada, no em sembla ni malament ni bé. Vull dir, no em sembla tan dramàtic ni motiu de grans jeremiades. Sí em sorprèn, en canvi, l'argument que utilitza: «El pitjor càstig que pot tenir una persona és la rebaixa de l'autoestima, i això és quelcom del que el centre hauria d'ocupar-se també, perquè és el que dona consistència emocional a la persona». La introducció del sentimentalisme en el panorama educatiu resulta tan inquietant com obviar el paper dels coneixements i la importància de l'escola en la transmissió del saber. L'escola, com tot a la vida, és un repte que ens situa enfront dels nostres límits, i pensar que hi hagi vies alternatives que no suposin esforç –o que redueixin les conseqüències de l'esforç al seu efecte sobre l'autoestima– representa un error considerable. Si d'alguna cosa ens serveix l'experiència finlandesa –a més de subratllar la importància que té la selecció del professorat, la lectura i l'atenció primerenca a les dificultats d'aprenentatge–, és que els currículums exigents milloren el nivell de la classe i no a l'inrevés. De fet, una de les causes principals de la caiguda en les proves PISA de Finlàndia en aquests últims deu anys sembla atribuïble a la relaxació en l'exigència aplicada en les dues últimes reformes curriculars (2004 i 2014). Seguir per aquesta via no és el més adequat. No, si volem que l'equitat sigui també sinònim d'excel·lència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook