Es normal», diran els lectors, «perquè estem a les portes de l'hivern». Tenen tota la raó. Però cercar cada setmana (o cada dos) un títol «original», que faci venir ganes de llegir, per a una columna d'opinió, tampoc és una tasca tan senzilla, perquè ningú no escriu per passar desapercebut. Despistar el «respectable» amb un títol «rebuscat», però que no té res a veure amb el que segueix, és una de les eines que legítimament fem servir els «autors» per despertar interès, tot i que d'antuvi mai sabem si funciona. Així que ja ho saben, avui res és més lluny de la meva intenció que parlar-los de meteorologia, malgrat les gèlides temperatures i les exagerades pluges d'aquestes últims dies i setmanes.

Del que tinc ganes de rajar és d'un altre mercuri que tampoc ha volgut passar mai «de puntetes» per la vida. Es tracta d'en Freddie Mercury i de la pel·lícula que acaben d'estrenar sobre ell, Bohemian Rhapsody. No vaig trobar ningú que em volgués acompanyar -uns previnguts per unes crítiques que acusen el film d'ésser superficial i de no endinsar-se prou en la complexa i excèntrica vida del cantant i d'altres perquè mai els havia entusiasmat el rock «tou» i massa simfònic de la seva banda, Queen. A mi en canvi, que soc «fill» d'Abba i dels Bee Gee's i hereu de la música disco dels anys '80, se'm posa la pell de gallina cada vegada que algun equip guanya una competició i sona l'èpica We are the Champions, que per cert fou triada com a «millor cançó de la història» en una enquesta celebrada l'any 2005 per Dotmusic a 66 països i en la qual van votar més de 700.000 persones. I encara avui, ploro d'emoció cada vegada que sona el veritable himne dels Jocs del '92 - Barcelona- que Mercury interpreta al costat de la que ell considerava «la millor veu del planeta», la recentment desapareguda Montserrat Caballé, que per cert és la gran oblidada de la cinta.

Però tot i estant d'acord que a la pantalla la duplicitat de les dents incisives que tant caracteritzaven la imatge del Freddie «de veritat», tenen un impacte massa exagerat, crec que l'actor Rami Malek interpreta el cantant «més gran que la vida» amb una devoció digna d'Oscar. I si les baralles que va tenir durant el rodatge amb el director, Bryan Singer, realment eren a causa de la voluntat de l'actor d'aprofundir més en el «costat fosc» de l'ídol, m'alegro que al final guanyés el responsable de la pel·lícula, encara que això li costés la feina, perquè el van acomiadar (per no presentar-se sota pretextos) dues setmanes abans d'acabar la filmació. I que consti que, com a productor, jo també he volgut prescindir d'algun o altre director abans d'acabar un rodatge. Resumint: tant com a cinèfil, com també com a emprenedor musical i sobretot com a articulista, els recomano de tot cor que vagin a veure aquesta pel·lícula, que ens apropa a un dels talents més extraordinaris del segle XX. I si d'alguna cosa entenem en aquestes terres, és del talent. Molt més que del mercuri!