Menjadors escolars

M. Carme Lloveras

A la manifestació de Barcelona sobre la reclamació educativa de l'ús del 6%, també es reivindicava la gestió dels menjadors escolars per part de cada centre d'ensenyament. Hi havia una evidència defensada: els col·legis que tenen des de fa molt de temps aquesta gestió, i de la qual els pares estan més que contents, no se'ls pot dir que el Govern està estudiant una forma perquè grups empresarials importants, escollits pels Consells Comarcals, substitueixin el que funciona molt bé, segons testimonis dels responsables dels alumnes usuaris d'aquest servei escolar.

No és un despropòsit canviar el que va correctament per una alternativa que no pot aportar cap millora? Quina família anirà a menjar de càtering, quan sempre s'han fet el menjar a casa, i la seva circumstància no ha variat en res? Quins pares no volen que els seus fills puguin menjar el que es cuina a l'escola, tot i ­exigint els requisits de qualitat i sanitaris corresponents? O és que es pretén emplenar de competències rendibles una institució a la qual n'hi manquen?

Extrapolem, donant més amplitud a aquesta contingència dels menjadors escolars. A un ciutadà de Girona, quin tema li pot resoldre el Consell Comarcal del Gironès? És que se li busquen competències?

És evident que els pares volen el millor per als seus fills, i així ho manifesten en el tema del menjar a l'escola. Les institucions han de ser substitutòries en tot allò que precisa una millora.

Evidentment que aquest no és el cas dels menjadors escolars que funcionen bé. No cal dir que l'estudi de cas per cas pot aportar la coherent resposta de decisió. La llibertat d'elecció és un dret reconegut en el món educatiu.

El projecte de centre inclou el tema del menjador i els pares en són conscients a l'hora de determinar l'escolarització dels seus fills. Canvi? Només quan no funciona el servei.

Ocurrència no, indicacions de la Unió Europea

Jesús Maria Sanz López girona

Ja fa uns deu anys que es parla de l'eliminació dels ­motors de combustió interna a l'automoció, posant les bases per tal que la indústria s'adapti, investigui i es transformi.

Seguint les indicacions respecte a això de la Unió Europea es venen manejant dates entre 2040 i 2050 per l'eliminació dels vehicles de combustibles fòssils.

Per tant, plantejar un horitzó de 2040 per Espanya, dins de 22 anys, és una decisió plausible pròpia d'un govern responsable, en el marc de les mesures europees per encarar la necessària transició ­energètica, lluny de ser una ocurrència, com diu alegrement el Sr. Martí Saballs.

Per cert, ja fa molts anys que els vehicles elèctrics podien haver estat una realitat quotidiana si no fos perquè els capitostos del petroli EUA, instal·lats a la General Motors, entre altres centres de poder, maniobraren per tal d'ofegar el desenvolupament de l'automòbil elèctric.

La fotografia que acompanyava l'article «El canvi climàtic i nosaltres» de la pàgina 31 de diumenge no corresponia al seu autor.