20 de novembre de 2018
20.11.2018

Llenguatge i política

20.11.2018 | 00:30

El discurs actual és la millor fotografia del panorama polític representat a l'escenari més emblemàtic de la democràcia. Perquè el Congrés de Diputats ha esdevingut més un espai d'insults i desqualificacions que de confrontació d'arguments ideològics entre les diverses formacions. Els nous partits han portat una dialèctica que té més a veure amb l'assenyalament i les etiquetes: bons i dolents, nosaltres o la casta, colpistes o constitucionalistes, populistes o populismes, disjuntives que amaguen un model entre la discòrdia i la imposició, paraules buides que no busquen la interacció sinó monòlegs que es perden en l'infinit de la Cambra. Les actituds xulesques i desafiants conformen la rutina dels parlamentaris sota el tractament de «senyories» i els eufemismes s'utilitzen per maquillar la realitat en un intent de no dir les coses pel seu nom.

És fàcil caure en la malenconia d'altres èpoques en què els diaris de sessions recollien enriquidors debats que posaven de manifest l'esforç previ en la preparació dels arguments ideològics de cada partit. És cert que cada moment necessita una manera de comunicar però les expressions de menyspreu i les paraules utilitzades com a dards carregats d'hostilitat en aquesta i l'anterior legislatura demostren com el relat s'ha empobrit produint un simplisme exacerbant. Més enllà de tòpics com «la festa de la democràcia» del dia de les votacions, els girs barrocs, perífrasis o metàfores previsibles han estat exemples de la simplicitat narrativa que s'ha anat establint arreu, alhora que la desorientació s'estén entre la ciutadania òrfena de sensatesa de la classe política. Partint de l'extrem que el llenguatge serveix per crear realitats i que les coses existeixen si s'anomenen i es defineixen en funció del context en què es pronuncien, es conclou que la qualitat de la nostra democràcia és millorable. Un eufemisme més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook