20 de novembre de 2018
20.11.2018

Pedagogia de l'oprimit: molt més que un llibre

Article de Sebas Parra, membre del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona

20.11.2018 | 12:45

Algunes persones interessades en els temes educatius, poques en honor a la veritat, recordem i celebrem el 50è aniversari de la publicació de "Pedagogia do Oprimido", de Paulo Freire. Al carrer diríem que som quatre gats. Però allò que resulta veritablement sorprenent és que un llibre sobre educació traduït a més de quaranta llengües i que és ja una reconeguda referència imprescindible de la Història de l'Educació mundial i de la Pedagogía Crítica en particular sigui encara pràcticament desconegut a casa nostra, professionals del ram incloses.

Entre les possibles raons que expliquen aquesta realitat destacaria una: el contingut polític, radicalment crític, compromés i alliberador, del llibre. Freire, compromès des de les seves conviccions cristianes i marxistes amb els sectors més oprimits i marginats, proposa partir educativament de la realitat material i històrica de les persones explotades per tal d'acompanyar-les en la presa de consciència de la seva situació i així enfrontar els reptes de la lluita en el camí del seu alliberament personal i de classe. I, és clar, això comporta una crítica radical a l'educació oficial bancària, pretesament neutral, basada en la mera transmissió de continguts deslligats de l'existència i els somnis d'uns pobres comdemnats a ser cada vegada més pobres.

Sí, quan Freire reivindica que l'objectiu fonamental de l'educació és la desocultació de la realitat i que «educadors i educands, en l'educació com a pràctica de la llibertat, són simultàniament educadors i educands els uns dels altres» està atacant els fonaments dels nostres models educatius autoritaris, jerarquitzants, segregadors, patriarcals, racistes i classistes. I el sistema no perdona. Lògicament els sistemes educatius, dispositius reproductors de la cultura i el poder econòmic dominant, no han perdonat ni perdonen Freire i tot allò que representa.

Ocultar la "Pedagogia do Oprimido", doncs, ha significat ocultar una lúcida, innovadora i necessària reflexió sobre el paper de l'educació democràtica com a eina transformadora i com a resposta eficaç en la lluita contra l'analfabetisme polític. Analfabetisme entès aquí com la incapacitat de llegir l'escola o la universitat, tant se val, la vida, el treball o el món, d'una manera crítica i reflexiva: «l'analfabet polític –no importa si sap llegir i escriure o no– és aquell o aquella que té una percepció ingènua dels éssers humans en les seves relacions amb el món, una percepció ingènua de la realitat social que, per a ell o ella, és un fet donat, quelcom que és i no que està sent», ens diu Freire.

Ocultar la "Pedagogia do Oprimido" i allò que representa en l'herència de Paulo Freire forma part de l'ocultació de la realitat que impideix els nostres infants i joves formar-se de manera real en valors i ciutadania democràtica prenen consciència dels problemes socials, informant-se amb objectivitat, deliberant i opinant críticament i participant plenament en tot allò que els afecta. Inclosos els conflictes –«en el fons la veritable llevadora de la consciència», ens recorda Freire–, doncs a qualsevol edat i en qualsevol circumstància «la lluita també educa». Evidentment, estem parlant dels valors d'una educació democràtica, laica, científica i de qualitat. Aquella que ens recorda Mon Marquès que definia l'aspiració truncada del magisteri republicà a l'exili: «els ensenyàvem a pensar no a emmagatzemar».

Les arrels pedagògiques republicanes

Sabem, però, que parlar de Paulo Freire és parlar de l'esperança. Aquí i ara, de l'esperança en començar a recuperar les arrels pedagògiques republicanes sumant les moltes i diverses bones pràctiques generades al país al llarg d'aquestes dècades de grisor i finestres tancades. De l'esperança en saber que malgrat que anem contracorrent, doncs som conscients de la dificultat que té l'educador dialògic per a actuar coherentment en un sistema que nega el diàleg, i enmig de la ideologia neoliberal i parafeixista dominant, continuarem fent de la passió, del compromís i del diàleg, també del diàleg pedagògic, una exigència existencial, un acte creador... i, com ens recorda Freire en el seu llibre «no hi ha diàleg sinó hi ha un profund amor al món i als homes (...) no hi ha diàleg sinó hi ha humilitat (...) tampoc hi ha diàleg sense esperança».

No hi ha diàleg sense valentia, caldria afegir també, en un temps que voldria silenciar i amagar els valors propis d'una educació democràtica. Absolutament d'acord, doncs, amb les recomanacions en aquesta línia de, per exemple, Joan Maria Girona, quan diu: «A les aules no podem amagar el que passa, el nostre alumnat ho està vivint dia a dia com dèiem: cal parlar-ne, explicar-ho clarament, denunciar les situacions d'injustícia, sense por d'adoctrinar. Només diuen que adoctrinem els que promouen els ofegaments de tantes i tantes persones: aquests no volen que pensem, que critiquem, que ho coneguem. Prohibeixen ajudar les persones desvalgudes, amenacen en condemnar-nos com a còmplices de delinqüents».

Llegim, o tornem a llegir, si us plau el llibre per repensar la nostra pràctica fent d'aquest aniversari molt més que una celebració.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit